Publicitat
JOSEP MARIA BENAUL

Tenir i no tenir

[Per Josep M. Benaul, historiador]

Tenir:

1. Catalunya és una nació, no perquè ho digui algú, sinó perquè ho vol ser, i així ho ha manifestat –incloses grans discontinuïtats– durant segles. La voluntat de ser no és una qualitat metafísica, sinó una constatació històrica. Hi ha nació perquè hi ha subjecte polític i no a la inversa. Per això és irreal el reconeixement de la plurinacionalitat del PSOE, atès que exclou el del subjecte polític

2. En 130 anys de catalanisme polític, en fa menys de 10 des que l’independentisme ha assolit la centralitat política. Per això, no ens ha de sorprendre que un moviment encara tendre hagi patit un ampli marge d’errors. Els majors han estat sobreestimar la pròpia força i subestimar la de l’adversari.

3. El catalanisme està condemnat a ser independentista. No hi haurà mai tercera via. Convindria no oblidar la solitud de Pasqual Maragall i de la proposta de federalisme asimètric. La difusió de l’autonomisme uniforme de la Constitució del 1978 no fou altra cosa que un instrument per rebaixar la voluntat catalana de ser. Al marge de la castellana-espanyola (l’extensa corona de Castella i nous assimilats), ara com ara només hi ha dues nacions, en el sentit expressat en el primer punt: la Catalunya sotmesa al règim comú i l’Euskadi foral.

4. L’independentisme ha mostrat una extraordinària capacitat de mobilització, que ha de continuar. La prioritat ha de ser la gent i no els comitès, sempre dintre el més estricte pacifisme i amb un rebuig contundent de tota violència. La prioritat actual hauria de ser la lluita contra la repressió i per l’amnistia. Més enllà, la mobilització necessita incardinar-se amb una direcció estratègica clara.

5. L’independentisme governa unes institucions, sorgides d’abans (restauració de la Generalitat provisional) i de després de la Constitució espanyola del 1978 que permeten articular-les com a instrument de lluita per l’autodeterminació i com a eines de govern per millorar –tot i els seus límits– la vida dels ciutadans. És clar que això no es pot menysprear i ho és igualment que aquest plantejament també exclou un govern d’independentistes amb qualsevol partit del 155.

No tenir:

1. El moviment independentista no té prou força per assolir la independència. No és una qüestió de pit i collons, sinó de poder o no poder. I ni el 2017 no es va poder ni avui no es pot. El trencament de l’Estat espanyol i la creació de la República Catalana requereix anar més enllà del 51%. La manca d’un suport exterior apreciable és una derivada d’aquesta correlació de forces a l’interior.

2. Una part significativa de l’independentisme no té una percepció clara de la realitat. El mandat de l’1 d’octubre és merament moral. Va ser una gran mobilització, exemplar i d’èxit, que es va expressar en el vot, però no va ser un referèndum homologable. No reunia els requisits formals i legals i li mancava reconeixement internacional. Per això, no es va complir una altra condició sine qua non: una part important del cos electoral no s’hi va sentir cridada. L’independentisme no pot tancar els ulls davant la part de la societat catalana que no se’n sent.

3. A l’independentisme li manca unitat per dues raons. Primera, estructural, el pluralisme històric del catalanisme polític. Segona, per tal que hi hagi unitat hi ha d’haver acord sobre l’estratègia a seguir. Ara com ara hi ha dues estratègies contraposades: unilateralisme/desobediència peti qui peti (fins i tot la realitat) i acumulació de forces per aconseguir l’autodeterminació i guanyar la independència.

4. Sense unitat estratègica i sense força suficient l’independentisme no pot pretendre assolir els objectius de màxims en el diàleg amb l’Estat, tot i que òbviament els ha de plantejar. Mentrestant, gràcies que el govern PSOE-Podemos depèn de vots de diputats independentistes, es poden aconseguir objectius parcials que millorin el govern català, que enforteixin la posició de l’independentisme, que reforcin els drets civils i que comportin un afluixament de la repressió

5. L’independentisme, un moviment sostingut predominantment per les àmplies i diverses classes mitjanes de la societat catalana, no pot créixer per la banda dels sectors socials més benestants, la majoria dels quals en són hostils. Només ho pot fer per la banda de sectors socials més desfavorits, que, ara per ara, majoritàriament no voten opcions independentistes. La República Catalana només s’assolirà si va acompanyada d’un projecte de país.

Publicitat
Comentaris
To Top