JOAN REIXACH

Estils de gestió

Sempre li agrairé a la meva germana Carme haver-me portat de petit a veure com jugava Johan Cruyff, era un 9 majestuós, però encara em va resultar més impactant gaudir de les catarsis col·lectives que es produïen quan l’equip dels meus amors marcava un gol, un mar de senyeres tenyien les immenses graderies del Camp Nou, allò et deixava gallina en piel i, sent un marrec, una empremta per sempre. Allà em va quedar clar el concepte Més que un club.

D’aquells temps i per motius obvis també vaig sentir simpatia per Charly Rexach, un gran coneixedor d’aquest món de la pilota, i amb qui molts anys després vaig coincidir a una festa. Em va semblar una persona molt amable, però aquest fet no em va frenar per recriminar-li que per culpa seva molta gent –i encara ara– m’anomenen Carles, va riure i vam xerrar una estona dels orígens dels nostres cognoms.

En l’àmbit sabadellenc, el meu barcelonisme troba a faltar el desaparegut Bar Can Agustí, situat a la Gran Via, on amb el meu sogre els dissabtes de bon matí esmorzàvem de forquilla uns suculents plats cuinats, i on llegíem la premsa esportiva entre pòsters envellits de l’Asensi, el Sotil i la interessant Guillermina Mota.

I tots aquests records venen al cas per comentar el meu parer de situació social i de gestió que viu aquest club i els temps que enyoro, i en què expresso clarament que trobo a faltar Joan Laporta al capdavant del Club. Molts lectors criticaran aquesta afirmació, influenciats segurament pels arguments destructius del periodisme de l’establishment i que són els mateixos curiosament que fa anys que no paren de tapar les majúscules i continuades equivocacions dels últims anys.

L’estil Laporta i el seu cercle virtuós serà el que vulgueu, però va permetre construir el millor Barça de la història i ho va fer amb la gent de casa, una lliçó fins i tot per a molts polítics que podrien agafar-ne exemple i deixar d’esperar no sé quines coses de fora i començar a creure i invertir amb la gent d’aquí. Un model arriscat i innovador que va col·locar quelcom tan valuós com Unicef a la pitrera dels nostres jugadors, donant visibilitat a una organització amb bons fins i a la vegada internacionalitzant com mai la marca comercial Barça, i va oferir la direcció tècnica al noi de la casa, i que aquest a la vegada va aprofitar per seguir les regles del seu mestre holandès, aplicant al vestuari cites filosòfiques com aquelles de “si tu tens la bimba, no la té el rival”.

Publicitat

En contraposició, ara ja no queda res d’aquella lluentor, a part de Messi, fins i tot la samarreta actual és lletja, de l’arlequinada només n’hi ha una de maca. Aquests anys hem deixat de guanyar Copes d’Europa perquè les conquereixi, i a dojo, l’equip de las glorias deportivas. I què dir de bo de l’entrenador dels últims tres anys, ha imposat un estil de joc tan mediocre i ensopit que ha fet preferible per a més d’un aficionat passar una tarda de dissabte de compres amb la senyora que veure un partit del Barça amb els amics.

A Sabadell, el Barça actual tampoc ho ha fet gaire bé. Algun jove crac del futur futbolístic, nascut, criat i fet a Sabadell, en lloc de ser fitxat per la pedrera blaugrana, ha estat fitxat pel Reial Madrid i cap a Valdebebas que marxarà. D’aquí poc ho podreu llegir als diaris.

Ara ja es pot dir, la gestió Laporta ha demostrat ser millor per resultats, sensacions, estil i valors.

Fotografia cedida pel fotògraf sabadellenc Josep M. Vall Ponsa.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top