Publicitat
Ciutat

Quan Sabadell tenia 40.000 habitants

[Per Jaume Barberà]

Les eleccions municipals del dia 12 d’abril del 1931 van marcar la fi de la monarquia d’Alfons XIII. Les esquerres van triomfar a tot el país. El bloc conservador (monàrquics i dretes) va quedar molt per sota del bloc republicà. La sotragada va ser tan gran que el recentment nomenat presidente del Consejo de Ministros Juan Bautista Aznar va presentar la dimissió. Al cap de dos dies, el 14 d’abril, es va proclamar la Segona República i el rei va tocar el dos.

A Sabadell, dels 33 càrrecs de l’Ajuntament, 21 van ser republicans i 12 de la Lliga Regionalista. Els republicans es repartien entre el Círcol Republicà Federal (CRF), Esquerra Republicana i la Fraternitat Republicana Radical. Va ser elegit alcalde l’empresari tèxtil Salvador Ribé, quan semblava que ho seria Jaume Ninet, constructor de telers. Tots dos eren del CRF.

Una guia urbana de la ciutat / CEDIDA

Aleshores, Sabadell tenia 48.000 habitants. Per ser la ciutat més poblada de la comarca (5.000 ànimes més que Terrassa) va ser designada capital del Vallès Occidental, en la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila. El municipi estava dividit en cinc parròquies i una tinència: Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, La Puríssima Concepció, Sant Fèlix amb la seva tinència de la Santíssima Trinitat (abans, de la Misericòrdia), i Nostra Senyora de Gràcia, inaugurada l’any 1934. També hi havia quinze congregacions religioses.

Aquell consistori va fer una aposta per l’ensenyament i per la cultura. Pel que feia a l’ensenyament, hi havia 9 col·legis nacionals per a nens i 8 per a nenes i 14 col·legis particulars per a nens i 19 per a nenes. Tot i això, hi havia un dèficit de més de 3.000 places escolars. Tenien feina 25.000 persones, el que vol dir que treballava més de la meitat de la població.

“El nou consistori republicà va apostar per l’educació i la cultura”.

A més de les nombroses empreses dels rams tèxtil, metall, fusta i altres, també hi havia sis oficines bancàries: quatre bancs, Banc de Bilbao, Banc Hispano-Americà, Banc Nova Hispània i Banc de Sabadell; i dues caixes, Caixa d’Estalvis de Sabadell i Caixa de Pensions. Quatre cambres públiques: Agrícola, Comerç, Majordoms i Propietat; i els col·legis professionals: Advocats, Farmacèutic, Mèdic, Notarial i Procuradors.

A més de totes les nacionals, eren festes pròpies de Sabadell: l’Aplec de La Salut i Fira, el segon diumenge de maig; la Festa Major, el primer diumenge d’agost; i la fira d’hivern, el primer diumenge de desembre. També hi havia mercat els dissabtes i els diumenges. Les vacances per a tots els obrers eren del 15 al 23 d’agost.

Pel que feia a la salut pública, hi havia quatre hospitals, 2 mútues, 4 clíniques, 2 dispensaris i 3 consultoris. També, 9 establiments benèfics, 16 farmàcies i 10 dentistes. Per a la salubritat pública hi havia 5 safareigs, que obrien des de les 5 h fins a les 21 h. Estaven ubicats als carrers de: Sant Isidre, Horta Novella, Leonor de Moncada, Font Nova i Riego. Set fielatos de consum (els famosos burots), un a cada carretera d’entrada a la ciutat, controlaven les mercaderies que arribaven a Sabadell. També 21 fondes, 86 cafès, 14 sales d’espectacles i 5 cirabotes (limpiabotas). I 5 camps d’esport i 17 clubs esportius. Dos carrossers: Dalmau i Caba. Dues agències oficials: Ford i Chevrolet. Dotze garatges i 5 postes de gasolina. I per al viatge final, hi havia 5 funeràries: Carrasco Guitart, Condal SA, Sadurní Guiteras, Joan Roca i La Victòria SA.

En general, la Segona República és una època no gaire coneguda. El fet que acabés en una sagnant guerra va fer que anés quedant en l’oblit. Ningú volia recordar aquells temps. De totes maneres, aquell primer consistori de Sabadell va estar format per personalitats de gran vàlua: Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Balart, Joan Mora, Joan Baulenas, Josep Soley, Isidre Crusafont, Magí Marcé o Sebastià Boix en són un bon exemple. Un cas, però, que no va sortir com estava previst de bon principi va ser el del camp d’aviació que va anar en detriment del bosc de Can Feu.

Jaume Ninet i Vallhonrat, regidor de Governació i propietari de La Constructora Mecànica, Ninet i Cia, va pressionar perquè l’Ajuntament adquirís els camps de Can Torres del Pla, Can Daviu i Can Miró del Pla, per fer-hi un camp d’aviació. Era una aposta, segons Ninet, per potenciar la indústria del metall. El milió de pessetes que l’Ajuntament tenia destinat per comprar el bosc de Can Feu es va utilitzar per a la compra d’aquells terrenys, que es van oferir al Ministerio de la Guerra per a la construcció de l’aeroport. La compra del bosc de Can Feu va quedar postergada. Segurament, ningú podia imaginar què passaria uns anys més tard.

Publicitat
Comentaris
To Top