“Era alguna cosa que tenia clavada. Per a mi era un somni poder tornar a fer una carrera”. Nascuda a Sabadell fa 37 anys, Cristina Caba és una esquiadora que des de fa dues temporades participa en la Copa del Món FIS Masters. Provinent d’una família dedicada al sector de l’automòbil, sempre ha anat a contracorrent, almenys, pel que fa a l’esquí alpí. De petita, però, la seva activitat esportiva era el ballet. Un esport que ara, vist amb perspectiva, li agradaria tornar a reprendre: “m’agradava i és una de les coses que tinc pendents de tornar a fer”, reconeix. Amb el pas dels anys, i seguint una de les aficions familiars, veuria com l’esquí s’acabaria convertint en la veritable afició d’una sabadellenca que competeix de tu amb els esquiadors nòrdics, els grans dominadors d’aquest esport.
El camí fins a arribar aquí, si per alguna cosa es caracteritza, és per ser del tot atípic. Als 18 anys, i mentre estudiava Empresarials i treballava d’ajudant de comptable, va decidir anar un pas més endavant i va disputar les primeres carreres. “A l’esquí, en aquesta edat, la majoria de la gent deixa l’esport de competició per diversos motius. En canvi, jo vaig entrar als 18 anys”, somriu.
Des de la majoria d’edat i fins als 25 anys, Cristina Caba pujava cap de setmana rere cap de setmana a “fer pals” a Andorra (Pas de la Casa) amb els seus estalvis mentre el genoll, peroné i espatlla li ho van permetre. “Vaig heretar del meu pare aquest punt inconscient –riu–, trencant-me diversos ossos”. La primera etapa d’esquís, gegants i eslàloms arribava aleshores al punt final, almenys, durant una dècada.
Una lluita contra un mateix
La particularitat de Cristina Caba arriba als seus 35 anys i amb un fill quan, de sobte, decideix tornar-se a calçar-se els esquís per viure noves experiències fent allò que temps enrere la feia feliç: “No soc de preguntar-me el perquè de les coses. Tenia ganes de tornar-hi tot i haver de lluitar contra un mateix amb l’afegit quan pràcticament no tens el suport de ningú”, assegura.
Recentment, va participar en els Winter World Masters Games d’Innsbruck, que se celebren cada cinc anys en l’àmbit internacional, on es va penjar dues medalles d’or i una de bronze. Participar en proves de la Copa del Món FIS suposen un gran esforç de temps i econòmic que la priven d’aconseguir fites més importants. “Faig les proves mínimes per competir a la Copa si bé és cert que hi participo per gaudir i no per guanyar. El meu sostre? No el sé però en tinc ganes de descobrir-lo”. Impossible is nothing.
