Encara que va exercir uns anys de professora de català i anglès en una escola, Mari Valldeperas Sucarrats (1947), llicenciada en Ciències de la Comunicació, Filosofia i Relacions Públiques, s’autoproclama una voluntària convençuda. Ho porta a la sang. Tot va començar al Casal d’Europa de Sabadell, on va ser secretària general adjunta durant vint anys. Arran d’una reunió amb components de la Fundació Sabadell Solidari –que tenia com a objectiu cooperar amb països empobrits i pal·liar injustícies socials–, la Mari es va interessar pel voluntariat. Així, l’any 1995 va viure la seva primera gran experiència: va formar part d’una comissió ciutadana, impulsada per l’alcalde Antoni Farrés, que va viatjar a Sarajevo durant la cruenta guerra de Bòsnia. “Va ser colpidor. Només arribar, des de l’avió, t’adones de la situació. Eren imatges d’una Guerra Mundial, tot derruït i destrossat. Per a mi va ser la decepció d’Europa”, exposa.
Van passar uns dies allà, allotjats en cases particulars. Recorda una situació que li va cridar l’atenció: tot i la guerra, aquella família havien engendrat un fill. “Jo vaig preguntar i el pare em va respondre amb una frase impactant. Em va dir que quan hi ha una situació d’enfrontament tan bèstia i de guerra, amb tants morts al teu voltant, necessites veure vida”, explica Valldeperas.
Àmbit penitenciari
El Casal d’Europa va tancar i la Mari va decidir treballar uns anys en el despatx de casa, l’empresa Buxó Crèdit i Caució, abans de jubilar-se. Però al seu cap només hi voltava una paraula: voluntariat. I en concret, l’atreia la Model de Barcelona: “Potser perquè de joveneta, amb 17 anys, m’havia manifestat davant de la Model pels presos de l’Assemblea de Catalunya”. Per poder fer voluntariat penitenciari és obligatori estar vinculat a alguna entitat. A través del president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveras, es va integrar a aquesta associació. “Durant molts anys havia fet classes per a executius d’empreses i ara tocava fer-ho amb presos. A la Model hi havia una escola i jo feia de reforç dels professors d’anglès, que eren funcionaris. De fet, era com fer una classe en una escola d’adults”, explica.
Ho recorda com una experiència molt positiva: “En aquell moment, la Model era una presó revolucionària, per això es va dir així. No es pot afirmar que l’ambient fos familiar, però s’hi acostava bastant. Res a veure amb els penals que es veuen a les pel·lícules. Jo m’hi sentia còmode. Estava sola amb els presos i ells valoren molt que una persona els hi dediqui el seu temps. Fins i tot he mantingut el contacte amb dos d’ells quan han sortit en llibertat”.
Delinqüents sexuals
Un cop clausurada la Model, va voler fer un pas més. Va conèixer un programa, Cercles de suport i responsabilitat, impulsat per la conselleria de Justícia i gestionat per la Fundació Salut i Comunitat, pensat per supervisar i acompanyar delinqüents sexuals quan es troben a punt d’obtenir la llibertat definitiva. Facilitar la inserció i evitar la reincidència, aquesta era la seva motivació per participar-hi. El lema és No més víctimes i No hi ha secrets. De fet, es diuen Cercles perquè n’hi ha dos: l’intern, integrat per un grup de cinc voluntaris i un professional (psicòleg o psicòloga); i l’extern, integrat per terapeutes, Mossos i psiquiatres. “Des de la seva implantació ha estat un èxit. De 21 casos només hi ha hagut dues reincidències i cap de delicte sexual”, detalla. La Mari entén que és un tema molt delicat: “La meva família em deia que ho podia fer perquè no ens ha passat a nosaltres, però jo dic: tots som capaços de fer accions abominables. Ells són menys persona? Se’ls considera monstres, però darrere hi ha una persona amb les seves fòbies, el seu cor. Costa d’entendre, però crec en les segones i terceres oportunitats sense deixar de condemnar el delicte”.
La Mari és filla de l’expresident del Centre d’Esports Sabadell Francesc Valldeperas i recorda haver anat de petita a la Creu Alta i a molts desplaçaments de l’equip. Recentment va tornar convidada a la llotja després de lliurar uns documents que va trobar per casa –uns contractes de jugadors cedits pel FC Barcelona– a la Comissió de la Memòria Històrica del club. Feia temps que no trepitjava l’Estadi i “vaig retrobar-me amb molts records. A més, tinc un net de 19 anys que n’és soci i cada quinze dies va a la Creu Alta a veure el Sabadell”, explica.
