[Per Víctor Patsi, periodista]
El bombardeig de conceptes és brutal. Contagis, aïllament domiciliari, patologies prèvies, monitorar símptomes, nous casos, prohibicions, recomanacions, cancel·lacions, menys mortal que, evitar això, no fer allò… Impossible abstreure’s del coi de 2019-nCov, SARS-CoV-2 o, curt i ras, el coronavirus. Ara sí que ens entenem, oi? Com si fos una transmissió esportiva, tenim el minut a minut de la xifra de nous contagis, de morts i de casos curats. Perquè n’hi ha. Començant per la Xina i passant per Itàlia, amb el permís de Corea del Sud. I així fins a gairebé un centenar de països afectats arreu del món. És allò de l’ampolla mig plena o mig buida, segons com es vulgui veure. Uns hi treuen ferro –se suposa que hi toquen– i altres alerten d’una possible pandèmia –se suposa que també hi toquen– amb tots nosaltres com a espectadors i, ens agradi o no, part implicada en aquest guirigall epidemiològic.
M’agrada escoltar això dels “casos lleus”, què voleu que us digui. I que els símptomes no van més enllà d’una mica de febre –o no–, una mica de tos –o no–, i que la soprano canària que està ingressada/aïllada al Clínic de Barcelona ja no té res de tot això i que es passa la quarantena sense prendre’s res, ni un paracetamol, trobant-se bé (no diré de nassos), avorrida com una ostra, esperant que li donin permís per anar-se’n a casa després dels 14 dies que algú –que se suposa que en sap– ha marcat com a data límit per ser considerat alta i/o curat. En el cas d’aquesta noia o senyora –no en tinc el gust– va donar positiu després d’arribar a Catalunya procedent de Milà.
Amb això de les mesures profilàctiques caldria anar coordinats. Dificilíssim. Partint de la base que cada dia entren noves mesures en vigor, que l’actualització sobre què fer/no fer es va fent sobre la marxa, no m’estranya el cas del meu amic Roger. Separat –no és un concepte gratuït, ja ho veureu– i pare de dues bessones, el Roger va viatjar fa uns dies a Venècia per viure el Carnaval amb les nenes. En tornar a casa va trucar al 061 (telèfon de Salut Respon de la Generalitat) per informar-se de si hi havia algun protocol a seguir, tenint en compte que venia d’Itàlia. Té febre? Tos? Li van preguntar a l’altra banda del telèfon. La resposta va ser negativa. Ni ell ni les nenes tenien cap mena de símptoma. La indicació que va rebre: pot fer vida normal, vostè a la feina i les nenes a l’escola. Gràcies per trucar. Fi de la consulta, que no de la telenovel·la.
Paral·lelament, el Roger rep una trucada de la feina. Servei mèdic, l’empresa és gran. Algú els ha avisat que ha estat a Itàlia. Salten les alarmes. Algú allà s’ha posat nerviós, i molt. Primer consell, demà no vinguis a treballar. Monitora’t durant 24 hores. És a dir, termòmetre i a mirar si tens febre. Res, ni una dècima. L’endemà sí que va a la feina i va directe al servei mèdic, tal com li han indicat que faci. Li tornen a comprovar si té febre. Ni una dècima. Tos? Tampoc. Tant se val, l’empresa hi ha estat donant voltes i ha decidit que s’agafi la baixa. 14 dies. Ni un més, ni un menys. I el Roger, sorprès, fa la següent reflexió i s’hi nega: si no estic malalt, no penso agafar-me la baixa. D’acord, li diuen: permís remunerat de dues setmanes. A l’empresa no volen córrer riscos de contagi.
El contrasentit arriba ara. Ell no pot anar a la feina com a mesura profilàctica, però les nenes sí que poden anar a l’escola. I tocar/petonejar/estar/conviure amb la seva mare. I sabeu on treballa la mare de les nenes que acaben d’arribar d’Itàlia? A la mateixa empresa que el Roger. Ell no pot anar a feina com a mesura profilàctica, però la mare no rep la mateixa instrucció. I la seva nova parella, també de la mateixa feina, tampoc. Ep! El protocol fa llufa! Per cert, dilluns que ve el Roger ja pot tornar a la feina. I sí, la relació amb l’ex és prou bona, que us veig a venir…
