[Per Josep Mercadé, periodista]
El Festival de Cinema de Terror de Sabadell arriba aquest any la setmana en què probablement entrarem al pic màxim de les infeccions pel coronavirus. Just quan hem vist, estupefactes, les mesures que s’han pres molt a prop nostre, al nord d’Itàlia, confinant a casa seva uns 16 milions de persones. Assistim, doncs, a situacions que ens són absolutament noves i que ens fan disparar reaccions primàries com la por.
En aquest moment de l’epidèmia hem vist com el paper dels mitjans de comunicació està sent clau a l’hora de conduir aquesta por cap al costat més fosc o cap a la banda contrària reduint els efectes d’aquesta emoció. Escoltem i veiem tertúlies en què gairebé tothom s’atreveix a parlar de qüestions mèdiques encara que no hi entenguin un borrall. Això fa que el tractament informatiu del coronavirus acabi sent com si discutíssim del Procés o del nou govern de coalició a Espanya.
Per contra, l’exquisidesa en què es presenten les informacions oficials sobre l’epidèmia contrasten, aquest cop sí, amb l’alarmisme i la frivolitat que es desprèn del tractament que fan alguns mitjans de comunicació i, especialment, a les xarxes socials. Probablement, el desconeixement fa que a l’hora de comunicar les qüestions relacionades amb el coronavirus sigui apel·lant la por. Això és el que sembla donar més audiència.
Però què fa la por? Com actua en cadascú de nosaltres? Quines reaccions provoca? La resposta a aquestes qüestions probablement és molt diversa. Però té una cosa en comú: l’efecte mirall. En matèria de salut, aquesta por latent, flotant en l’ambient, fa que tot el que estigui relacionat amb aquest virus ho visquem com si ja estiguéssim tots infectats. En l’àmbit econòmic, les reaccions estan sent més aviat de pànic si mirem com està anant aquests dies la borsa. Un perillós efecte pèndul.
Crec que podem concloure que tenim por al patiment. La societat del benestar no ens ha preparat per viure situacions adverses, ni per desplaçar-nos de la nostra zona de confort encara que sigui durant un període de quarantena. Si posem de costat les imatges dels carrers i les places buides a Itàlia amb les dels migrants sirians i d’altres països intentant entrar a Europa, encara que estigui infectada pel coronavirus, què resulta més impactant? La diferència és clara. En el primer cas, la quarantena, com que ens pot afectar també a nosaltres, la sentim més propera. En canvi, les imatges dels migrants, de tan repetides, malauradament ens en sentim immunitzats. I això també fa por.
