[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
El dissabte passat, el govern d’Espanya decretava l’estat d’alarma, d’acord amb la llei orgànica 4/1981 que desenvolupa les diverses situacions excepcionals previstes en l’article 116 de la Constitució. Al marge del contingut del decret que concreta les mesures adoptades davant la situació de crisi sanitària, de pandèmia segons l’OMS, que pateix més de mig món, algunes reflexions semblen necessàries sobre els efectes polítics d’aquesta crisi.
S’ha parlat molt, des del primer moment, de les conseqüències sanitàries, sobre els sistemes de salut de cada país, i dels efectes i conseqüències econòmiques de la crisi sanitària. Alguns auguris apunten a una recessió i crisi econòmica pitjor que la que va començar el 2008 i encara no hem superat del tot. El temps ens ho dirà.
Però més enllà dels dos efectes més publicitats del Covid-19, el sanitari i l’econòmic, han anat aflorant un seguit d’efectes polítics, esperables alguns i no desitjables altres. En tots els països, autoritats sanitàries i polítiques han anat adoptant mesures amb més o menys encert en cada cas. Les institucions polítiques no deixen de funcionar, en els països democràtics especialment, per bé que han d’adaptar el seu funcionament a pràctiques compatibles amb les mesures de previsió sanitàries. Però algunes disfuncions i incògnites han aparegut en el funcionament polític dels diversos països.
Quan alguns comentaristes elogiaven el capteniment de la societat xinesa davant l’emergència sanitària que va començar en aquell país, potser oblidaven la tradició societària dels xinesos i, sobretot, que el seu sistema polític és una dictadura. I ara sembla que van tardar pràcticament dos mesos a donar a conèixer els primers casos de la malaltia. Això sí, vàrem admirar i, fins i tot fer broma, sobre la ràpida construcció de dos centres sanitaris. No podem comparar ni la societat ni les institucions xineses amb les de la resta de països, democràtics o no.
I quan tot plegat ha aterrat a Europa, i més concretament a casa nostra, d’una manera tan inesperada per la seva virulència, amb l’actuació de governs, autoritats sanitàries i institucions polítiques, també hem pogut veure les virtuts i els defectes dels nostres sistemes político-institucionals. A l’acció dels governs, en els seus diversos àmbits competencials, l’actuació de les oposicions ha passat en alguns casos d’una “fase de contenció”, a una “fase d’aprofitament” de les circumstàncies. Criticar el Govern d’inacció, o d’actuar a destemps, com han apuntat dirigents del PP, essent ells mateixos responsables de la gestió en diversos governs autonòmics, és com a mínim poc raonable. Parlar en aquests moments d’un 155 encobert, de recentralització o d’invasió competencial és totalment inadequat, fals i irresponsable. En circumstàncies excepcionals com les que vivim, cal demanar, més que mai, seny, contenció i oferir ajuda positiva, alternatives que sumin, i no crítiques genèriques i políticament oportunistes. Si cal demanar alguna responsabilitat política, es veurà un cop superada la fase crítica del problema. Sempre hi serem a temps.
En l’àmbit institucional i de funcionament general del sistema democràtic, també s’han plantejat algunes incògnites. Les institucions no deixen de funcionar. Els Ajuntaments, en primera línia, com sempre. Els Parlaments i els Governs, adaptant-se a nous mecanismes de presa de decisió, amb l’ajut dels mitjans que avui tenim. I els processos electorals previstos, encara en l’aire. Mentre que a França no s’han ajornat les eleccions municipals d’aquest mes de març, a Gran Bretanya sí que ho han fet. Les eleccions d’Euskadi i Galizia estan en stand-by. Però la democràcia no es para. Amb estat d’alarma, tampoc. Contra la por, esperança, responsabilitat i rigor, fent front a manipulacions polítiques i informatives.
