Posem cara a diversos sabadellencs i sabadellenques que han volgut explicar al Diari de Sabadell com ha estat la seva experiència després de superar amb èxit el maleït coronavirus. Alguns ho ha fet des de casa i altres des del Parc Taulí. Tots, però, coincideixen en assegurar que a partir d’ara aprendran a valorar petites coses que fins ara havien passat per alt.
Josep Molins: “Mai em vaig sentir en perill seriós”
Amb 87 anys, és un bon exemple que es pot guanyar la Covid-19. El president de la Joventut Atlètica Sabadell i un dels esportistes olímpics de la ciutat ha estat del 19 de març fins al passat 6 d’abril ingressat al Taulí amb coronavirus. Mai, però, a l’UCI. “Només amb mascareta i tubs per l’oxigen, però podia respirar força bé. Suposo que fer esport i no fumar m’han ajudat molt”, explica des de casa amb el seu punt divertit. Assegura que tot i empitjorar al final de la primera setmana, “mai em va passar pel cap que estigués en perill seriós. Potser perquè tampoc mai vaig tenir la sensació d’impossibilitat per respirar. Jo vaig ingressar al principi de tot plegat i tenia poques notícies del que passava a fora. Sabia que la situació era greu, però potser no vaig ser conscient de fins a quin punt”.
Des de l’experiència del seu cas, vol transmetre un missatge d’optimisme: “El personal sanitari, tot i estar desbordats, fan una feina espectacular i estic segur que molts malalts que ara estan a l’hospital se’n sortiran com jo i podran reprendre les seves vides”. Avisa, però, que “haurem d’estar preparats per a futurs episodis semblants i no oblidar el que ha passat”. I tampoc podia oblidar l’àmbit esportiu: “La suspensió dels Jocs Olímpics n’és un exemple brutal. Clubs i entitats de la ciutat ja en pateixen les conseqüències econòmiques i espero que siguem capaços de mantenir-les vives”.
Xavier Silvero i Pepi Campos: “El moment més dur va ser quan ens vam separar”
El cas del matrimoni de Xavier Silvero, de 71 anys, i Pepi Campos, de 66, és gairebé de pel·lícula… amb final feliç. Tots dos han patit la Covid-19, però de manera molt diferent. La història arrenca amb la visita del germà del Xavi, el José Luis, i la seva dona a Sabadell des del poble alacantí de Castalla, molt a prop d’Alcoi, el 6 de març. Van dormir a casa d’un familiar que ja tenia febre. Aquest seria, gairebé amb tota seguretat, l’origen del contagi que es va estendre en un dinar amb tota la família l’endemà. “Fins i tot el meu germà em va acompanyar en cotxe a la clínica Puigvert perquè jo tenia visita amb l’uròleg. En aquell moment ningú sospitava res”, explica el Xavier.
Hores després van començar els símptomes: dècimes de febre i malestar als ossos en el seu cas. La seva dona, en canvi, es va trobar pitjor: “Vam anar passant uns dies a casa amb el Paracetamol i semblava més o menys controlat”. De cop, el 19 de març, la Pepi va notar que no podia respirar bé: “Tenim un aparell de mesura perquè la mare havia patit insuficiència respiratòria i la saturació d’oxigen estava entre 88 i 90. Encara va empitjorar més i vaig trucar a Emergències Mèdiques. Una ambulància va venir a buscar-la l’endemà”. Aquell va ser el moment més delicat segons reconeix el Xavier. Els sanitaris de l’ambulància van demanar-li si ella estava en condicions de baixar sola per l’ascensor. “La Pepi no volia marxar i deixar-me a casa. Veia que estava malalta i em va dir: ‘No et veuré més’. Separar-nos així va ser molt dur”, explica.
La segona part la van viure a través del mòbil amb la Pepi ingressada a la planta del Taulí, a la zona de semicrítics. Tenia una pneumònia bilateral amb l’afegit que pateix des de petita de psoriasi i el tractament que segueix debilita les defenses. “L’habitació 525 em quedarà gravada per sempre. Han estat nou dies d’incertesa perquè mai saps si pot empitjorar. La soledat és un greu problema per als malalts. La Pepi tenia l’habilitat de connectar el mòbil quan venia la doctora i així jo podia escoltar tot el que deia. Em sentia més tranquil”, confessa el Xavi. Un cop va rebre l’alta, li van oferir anar a l’Hotel Verdi per estar aïllada, però ha preferit tornar a casa amb el seu marit. Tots dos han viscut en primera persona la Covid-19 i l’han superat. En canvi, el germà del Xavier, el José Luis, no ho ha aconseguit i ha mort a un hospital d’Alacant.
Toni Pérez: “No té res a veure amb una grip”
El propietari de la botiga Vinalium Sabadell Centre, Toni Pérez, de 55 anys, acaba de rebre l’alta després d’estar ingressat durant 12 dies a l’Hospital General de Catalunya. En total, han estat quatre setmanes lluitant contra el coronavirus. La seva dona, la Carme, i la filla, Anna, van tenir símptomes lleus i no van desenvolupar la malaltia, més enllà de perdre l’olfacte uns dies.
De fet, no s’han fet les proves i sempre quedarà el dubte de si en va ser l’origen. En canvi, ell aviat va notar com pujava la febre: “Feia 20 anys que no n’havia tingut i això va ser un primer senyal d’alarma”. Un dia el termòmetre es va enfilar fins als 39 graus i va trucar el 061. “Ja no podia confiar només en el Paracetamol, allò era més greu”, explica.
Va ingressar a la planta de l’Hospital General de Catalunya i li van diagnosticar un quadre de pneumònia. Recorda que va rebre una bateria de medicació i tot va funcionar molt bé, sense necessitat de respirador. El que més trobava a faltar és el contacte físic amb la família, substituït per la tecnologia. “Fins i tot em connectava amb els meus grups de treball”, confessa. Per cert, durant l’estada a l’hospital va conèixer la mort d’algun company de feina. Assegura, contradient el que s’ha afirmat moltes vegades, que “la Covid-19 no és com una grip. Jo no he petit gaires refredats ni grips fortes en la meva vida, però la sensació és d’un malestar general molt intens. Jo he perdut 10 quilos”, resumeix.
