JOSEP RAMON GIMÉNEZ

En la quarta setmana del confinament

[Per Josep Ramon Giménez, periodista]

Quarta setmana de confinament. Hem hagut de renunciar a la vida accelerada i tenir l’ocasió de mirar a dins de nosaltres mateixos i de la casa on vivim. 24 hores sobre 24 de convivència si vivim en parella, si tenim mainada. Compartint tasques ajornades, perquè mai trobàvem el moment de posar-nos-hi, converses, exercici, lleure, i relació virtual amb la família i amics. Si coincideixen aquestes condicions, som uns privilegiats. Però no és el mateix en el cas de les persones que viuen soles, les que, essent una família de diversos membres, han de compartir un piset de 30, 40 o 50 m2, les que viuen amuntegades en habitacles foscos i humits amb problemes per aconseguir menjar, perquè la seva font d’ingressos era al carrer, on ara no poden ser. Penso en les persones refugiades i migrades, castigades i oblidades pel sistema, que ja vivien en camps de confinament, abans que el confinament fos per a tothom. Persones sense protecció ni assistència davant la pandèmia. I se’m fa un nus d’indignació a l’estómac.

Els privilegiats podem tenir una bona tele, ordinador, tablet, mòbil. Embafar-nos de notícies i missatges sobre la Covid-19, perquè mai un virus a estat tan viral. Però si no vigilem, podem caure en la infodèmia o “la hiperinformació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics” i que provoca desinformació. Perquè “amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació”. Són cites d’un bon article de Manel Domene al setmanari Report.cat del Col·legi de Periodistes. Mitjans i plataformes han esdevingut l’altaveu de científics que llencen les seves receptes, sovint enfrontades; de polítics i governs autonòmics que carreguen contra la gestió que fa de la crisi el govern de l’Estat (quina estrena ha tingut, per cert), perquè ells sabien millor el que calia fer. I el ressò de tot plegat, a les teles (el consum de televisió ha augmentat prop d’un 40%) i a la premsa en general, on alguns periodistes, fins i tot de fora de la caverna mediàtica, no paren de llençar pulles contra el govern de l’Estat i el qualifiquen sense embuts d’inepte. La confusió està servida. Mentrestant, la ultradreta va afilant els ganivets, contenta de veure que davant del dilema, salut i seguretat versus llibertats, la majoria de la gent acabaria preferint salut i seguretat. Així que, compte amb les gargamelles del llop!

I compte amb la pandèmia, que ja hem vist que no coneix fronteres. Ara que sembla aplanar-se la corba a casa nostra, comença a estendre’s pels països del sud global, empobrits, amb recursos sanitaris minsos i dificultats per controlar les poblacions. Necessitaran ajuda internacional, perquè la responsabilitat és global.

Però davant del ying tenim el yang. D’una banda, la treva, ni que sigui conjuntural, del descens de la contaminació atmosfèrica i de les espècies animals que se senten més lliures: els dofins feliços a prop de la costa o els cabirols, ossos, cabres salvatges i senglars que passegen confiats per espais urbans.

De l’altra, el brot social de bondat que ens crida a picar de mans cada dia en agraïment de les persones entregades a la cura dels malalts als hospitals i residències d’ancians, a les que treballen en els serveis bàsics, com ara bombers, policia, repartidors, empleats de l’alimentació i de les farmàcies, pagesos… La solidaritat de la gent voluntària, la creativitat d’iniciatives musicals, artístiques i imaginatives que es llencen a les xarxes per fer-nos més agradable el confinament, la recuperació de l’esperit de veïnatge, la reconversió voluntària d’indústries per fabricar materials per a l’atenció sanitària…

Vull creure que renaixerem en un món millor o que quelcom canviarà pel bé de tothom. Però hi ha un enanito dins meu que em diu: “A veure si és com allò del propósito de la enmienda que ens deia el catecisme per confessar-nos, i que, després, només girar la cantonada, tornàvem a pecar”.

Comentaris
To Top