MARC BASTÉ ALUJAS

El factor humà

El teletreball és molt eficient i diuen que augmenta la productivitat, però, com les crisis –com escrivia fa poc Salvador Garcia Ruiz en un article a ViaEmpresa– és una merda. Amb perdó. Estic molt a favor de flexibilitzar i descentralitzar el treball, millorar la conciliació, i fins i tot canviar les oficines tradicionals per coworkings i espais més modulables. Tot això, a les empreses que s’hi puguin adaptar, els servirà per ser molt més eficients. Però l’absència de contacte personal real –de contacte físic, de pell– que el confinament està provocant posa en risc més valor del que l’eficiència afegeix.

Als negocis i a la feina, tot va de persones. El contacte personal, les filies i les fòbies, les complicitats i les afinitats intuïtives –i, per tant, irracionals o pre-racionals– que s’estableixen entre les persones quan treballen en grup són les que fan que la bombeta s’encengui, la roda giri i els projectes tirin endavant. I el teletreball pur, si no va acompanyat de contacte fora d’hores de feina i estructures de treball que permetin generar relacions personals reals, deixa fora de l’equació una part massa important de l’èxit dels projectes i de l’aportació emocional de la feina en els treballadors.

Ahir vam tenir la reunió anual de l’Associació Catalana d’Editors de Diaris. És una reunió íntima, de només 10 o 12 assistents, amb l’objectiu de compartir experiències, decidir accions en comú i explicar-nos les últimes novetats del sector. En un altre nivell, però, serveix per veure’ns les cares, plorar una mica i establir i mantenir relacions personals amb col·legues i competidors. Si normalment és un dinar, incloent-hi mitja horeta de sobretaula, aquest any va ser una reunió virtual, com tantes altres. I, què voleu que us digui, no és el mateix. Tot i que probablement ha estat la reunió més eficient en termes d’acords i objectius aconseguits, ha estat freda i impersonal i no ha servit per generar empatia ni establir complicitats personals concretes, que són objectius irrenunciables d’aquest tipus d’esdeveniments.

No recordo cap fet important a la meva vida professional que no tingués origen en el factor humà, en un context d’afinitats, de xarxes personals i de complicitats. I el que observo al meu voltant és molt semblant.

Les videoconferències són un gran avenç, però la sensació de proximitat personal que provoquen és només una il·lusió que ens té massa hores al dia parlant amb una pantalla, guanyant diòptries i perdent llibertat personal. Si el teletreball redueix el contacte personal a només veure’ns en una pantalla, el factor humà en queda perillosament deslligat. I si això s’allarga (o “ha arribat per quedar-se”, com diuen els cursis) i es normalitza, tindrà conseqüències. Despersonalitzar el treball és un retrocés.

Comentaris
To Top