[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
No he pogut trobar la referència, estar confinat té aquestes coses, però fa molts anys, quan encara Farrés era alcalde, de fet els primers anys de ser-ho, Julio Anguita va venir a la ciutat quan era alcalde de Còrdova, El Califa li deien, i van fer un míting junts a La Faràndula l’any 1989. Em va quedar gravat a la memòria. De fet, vam poder assistir a un acte públic amb els dos alcaldes comunistes de més rellevància d’Espanya. Una ocasió única. Ara bé, eren un ou i una castanya. De Farrés no cal dir res, els sabadellencs en tenim una opinió formada, però la intervenció d’Anguita va ser, per a mi, espectacular. No tant pel que va dir, sinó sobretot per la forma. No era un míting a l’estil comunista, allò era una mena d’obra de teatre andalusí, en què ens explicava coses ideològiques com si fos un conte persa. La cadència semblava més pròpia d’una cançó que d’un acte polític. Anguita era comunista, però un comunista molt especial, era un comunista espiritual, un comunista gregorià, un comunista místic.
Hi va haver una gran campanya contra ell per no doblegar-se als principis neoliberals en aquells moments en plena ascensió inobjectable, i que precisament avui tothom decent qüestiona. Per exemple, Joaquín Sabina deia d’ell: “¿Y qué vas a hacer? ¿Votar al Califa? Será mu honrao, no digo que no, ¡pero desfasao! ¡pero desfasao!”. El mateix Sabina que ara critica Pablo Iglesias, de qui diu que “exhibe un lenguaje marxista de principios del siglo XX” i li va recomanar “reciclarse un poco y adaptarse al siglo XXI”. Una forma indigna que demostra que és Sabina qui està desfasat totalment. És remarcable que Anguita va defensar fins al final un referèndum a Catalunya, mentre que en aquest tema Sabina també desbarra.
Anguita va deixar la política, va tornar a fer classes i ha acabat essent la referència política per a aquells ciutadans d’esquerres que ara tenen entre 35 i 50 anys. Per què, podeu pensar? No li van interessar mai els diners, això als joves els impressiona. En les seves memòries, Corazón rojo, explica que quan era alcalde agafaven un cotxe i sortien en plena nit per arribar al matí, fer les gestions i tornar el mateix dia per no haver de gastar diners en un hotel. Ell mateix deia que no s’havien matat de miracle. És una referència més, perquè en general els dirigents d’esquerres a Catalunya i a Espanya han envellit molt però que molt malament. Ell va demostrar ser generós i obert a les noves energies dels joves que sempre va acollir. I aquests dies els joves el lloen. L’ha matat una coronària, ell que era tan republicà.
