L’actriu Diana Gómez, igualadina confinada a Sabadell, protagonitza la darrera sèrie de moda a Netflix, Valeria, on encarna una escriptora que pateix una crisi creativa.
El confinament t’ha enganxat a Sabadell?
Sí, de fet el dijous fatídic que van confinar Igualada, perquè jo sóc d’allà, vaig venir a Sabadell, a casa la meva parella. Com que van confinar Igualada i ja m’esperava que segurament ens confinarien tard o d’hora, em vaig quedar aquí.
Ja coneixies la ciutat anteriorment?
Molt poquet; d’haver estat amb la meva parella, venir aquí, anar pel Centre a sopar o a prendre alguna cosa algun dia, però no hi havia passat gaire estona tampoc.
Professionalment hi havies vingut per algun motiu?
Havia vingut a rodar El día de mañana, una sèrie per Movistar. Va ser molt curiós. Ens va enganxar el 2 de novembre del 2017, el dia que van empresonar l’Oriol Junqueras, tots els consellers, la Carme Forcadell… tothom.
I com has viscut aquests dos mesos aquí?
Bé, a casa, molt tranquil·la. Perquè tota la família i els amics han estat bé, que és el més important. I bé, a casa com tothom intentant passar-ho el millor possible, cuinant molt, jugant a l’Scrabble i fent moltes coses.
“Vull visitar la Casa Duran”
Has descobert algun lloc de Sabadell que t’hagi agradat o cridat l’atenció?
Ens hem quedat bastant a casa, però m’agrada molt que crec que Sabadell té molts parcs i moltes zones verdes, que és una cosa que m’agrada molt. També m’agrada molt la Casa Duran; la vull visitar quan s’obri al públic. I m’agrada molt l’arquitectura de les cases angleses o modernistes que són molt boniques.
Tens previst quedar-te a viure aquí?
No ho sé. De moment sí que és cert que la desescalada la faré molt a poc a poc. El mínim que puc fer és ser prudent, aquí també hi estic molt a gust, la veritat i ja ho veurem.
Quina és la sensació d’estrenar una sèrie des de casa?
Molt tranquil·la. Sí que per un costat estava nerviosa, perquè també sentia que era una exposició molt gran, s’estrenava a 190 països i són molts. Però, alhora, viure-ho des de casa m’ha fet que quan volgúes desconnectar una mica del vertigen que suposa estrenar una cosa així, pogués fer-ho.
Vulguis o no, si no obro el mòbil, el WhatsApp, o no em truquen, estic a casa fent les mateixes coses que dues setmanes o un mes abans.
Diana Gómez / GARAY TALENT
T’esperaves l’èxit que ha tingut Valeria?
No.
I a què creus que es deu? Com has viscut aquesta rebuda?
Molt bé, no ens ho esperàvem. Jo m’imaginava que la gent que era fan del llibre, que s’ha venut moltíssim i hi ha un fenomen fan molt gran, sí que veurien la sèrie.
Però no m’esperava que funcionés tant. Estem en una època en què hi ha molt consum de cultura i crec que Valeria, a més, és una sèrie que es deixa veure molt fàcilment. Molts amics meus quan l’han començat a veure, en un dia o dos l’han acabat. És una sèrie que passa molt bé, és fresca, ensenya un Madrid molt bonic, amb les terrasses plenes de gent, bevent cervesa, l’estiu… que ve molt de gust veure. Fa una mica de nostàlgia, però ve molt de gust.
Personalment et sents identificada amb la protagonista?
Amb el conflicte que té sí. Jo fa un parell d’anys també estava arribant als 30, amb una crisi econòmica que et fa plantejar que potser he de buscar altres vies d’ingressos a part de la meva professió, que és el que vull fer. Però tampoc tinc experiència ni currículum en altres sectors, per tant, tot el que puc fer i accedir són feines més precàries que també em costa combinar-les amb la meva feina d’actriu, perquè si llavors em surten proves o petites feines és molt difícil.
I t’entra una mica l’angoixa aquesta de dir estic arribant als 30, la vida no és allò que m’havien promès i no tinc una estabilitat que potser imaginava que ja tindria, ni tinc una vida encaminada. I, de cop, totes les meves seguretats que, per exemple, jo crec que per la Valeria el matrimoni era una cosa segura, de cop fan una mica aigües. I sentir que tot fa una mica aigües, que t’has de trobar i un cop et trobes, continuar i tirar endavant.
La Valeria, com molts professionals del món cultural, es troba que no els compren el seu llibre, literalment en aquest cas.
Són feines molt creatives, molt vocacionals i que depenen molt que persones externes a tu, en cada projecte concret, t’avalin o no, d’alguna manera. I justament perquè són feines molt vocacionals són feines que costen molt de deixar quan no et van bé.
Quan econòmicament necessites altres ingressos, combinar-ho es fa molt difícil, perquè són feines que hi has de dedicar moltes hores. Tant a escriure com potser petites companyies de teatre, que no els dona de menjar del tot, però, malgrat tot, continuen endavant i combinar-ho a vegades és fer malabarismes.
“La sèrie és una adaptació lliure de la novel·la”
A la sèrie també es parla d’un tema corrent: les aplicacions per lligar amb el mòbil.
Òbviament també s’ha modernitzat la novel·la, és a dir, la sèrie no és la novel·la al 100%, és una adaptació lliure. Amb aquesta adaptació s’ha portat a l’actualitat, perquè s’explica ara mateix, i els mòbils i les xarxes són una manera de relacionar-nos que estan en el nostre dia a dia i no té sentit no posar-ho. I parlem tant de Tinder com d’àudios de WhatsApp. Això fa 3 o 5 anys era com que no formava part de la nostra vida, i ara normalment ens fem més àudios que no pas trucades, i està bé que hi sigui perquè és la manera que tenim nosaltres de relacionar-nos avui dia.
En altres entrevistes has explicat que no havies volgut llegir els llibres abans de la gravació. Ara ja ho has fet?
A l’última ronda de càstings em vaig llegir el primer llibre en diagonal per preparar-me el càsting. I després no el vam llegir perquè les directores ens van proposar no fer-ho, per construir el personatge des dels guions, ja que és una adaptació lliure.
Sabíem que des d’un inici l’escriptora, Elisabet Benavent, havia estat al procés creatiu i tot estava avalat per ella, i això ens donava molta tranquil·litat. Sí que quan feia un mes que estava treballant amb els guions, em vaig començar a llegir les novel·les per intentar afegir algun matís o alguna cosa. I ara ja me les he llegit, ho vaig fer després i em va fer molta gràcia.
Has pogut conèixer Elisabet Benavent?
La vaig conèixer un cop vaig començar en el projecte. No coneixia la saga, però sí que quan vam començar i estàvem assajant venia a visitar-nos, tampoc venia a donar-nos cap directriu. Fa un petit cameo en el segon capítol.
Entre el personatge de la Tatiana a La Casa de Papel i Valeria a Valeria, estàs en les sèries de més èxit dels últims anys. Com ho vius això?
Amb La Casa de Papel (LCDP) passa una cosa que és molt curiosa. Amics meus d’altres parts del món, perquè per exemple he viscut a Londres i allà coneixes a gent de tot arreu, m’escrivien i em deien que m’havien vist. Em semblava molt graciós perquè pensava, ‘t’han vist en una escena o dues’, tampoc és que t’hagin vist molt, però allà me n’adonava una mica de la dimensió que té La Casa de Papel. I també crec que si Valeria i altres sèries com Toy Boy han funcionat ara a Netflix és perquè LCDP ha obert una mica la porta a què la gent de fora d’Espanya estigui acostumada a veure ficcions espanyoles.
Què ha canviat perquè això sigui aixì?
No ho sé ben bé. Suposo que també des de fora, si hi ha més demanda de ficcions espanyoles, jo crec que també és més fàcil que hi hagi més pressupost i Netflix confiï més en produccions espanyoles.
De fet, crec que va ser des de La Casa de Papel quan Netflix va posar una seu aquí a Espanya, que no en tenia. I ara en té una, la qual cosa significa que a més té platós. I això, vulguis o no, es converteix en més projectes i més feina per la indústria. És un peix que es mossega la cua d’alguna manera.
“La Casa de Papel ha obert portes pel sector en general”
Pel món dels actors, Netflix ara és un far o una bombolla?
Jo crec que és una gran plataforma, un gran llançament per moltes ficcions espanyoles, fins i tot produccions que no són de Netflix i hi acaben passant. Hem vist Merlí, per exemple, que quan es va estrenar a Netflix també va fer que aquí a Espanya es pogués fer, amb Movistar, l’spin-off [derivada].
No sé si és el far, però que hi hagi una plataforma que estigui produint molta ficció també fa que altres també comencin a produir molta ficció. HBO havia d’estrenar Patria ara al maig, que també és una ficció espanyola, i per qüestions del coronavirus no han pogut amb la postproducció però s’està a punt d’estrenar. Movistar també està produint molta ficció. La Casa de Papel ha obert portes, no només per Netflix, sinó pel sector en general d’alguna manera.
I ara, què?
Al maig tenia un projecte, havia de rodar una cosa i no tinc cap mena d’informació. M’imagino que es podrà acabar fent, però no sabem ni quan ni com. Una mica a l’expectativa i veient-les venir. L’ajuda pels artistes està sent molt complicada; semblava una cosa però al final has de demostrar que tens un contracte per ara, però nosaltres com funcionem com a sector és que firmes el contracte el dia; i a vegades un cop ja hi has passat. Com molts altres sectors, perquè no crec que estiguem ni més ni menys, però hi ha molta incertesa de com es poden fer les coses, com es pot fer segons quin projecte seguint els protocols, etc.
Sabadell en imatges: la ciutat, retratada a l’Instagram del Diari de Sabadell
