JOAN BERLANGA

L’Esquerra alternativa a Sabadell 2015-19: una oportunitat perduda

[Per Joan Berlanga, extinent d’alcalde de Sabadell]

Passat un any de les eleccions municipals, els que ens sentim hereus del PSUC i Iniciativa hauríem de tenir clar què ens ha dut on som i cap a on anar. Passo a dir-hi la meva –a títol personal– com a cap de llista d’Unitat pel Canvi i de Sabadell En Comú i com a 1r tinent d’alcalde entre 2015-19. Parteixo d’una evidència: es va perdre una oportunitat extraordinària per reprendre el camí que va fer la ciutat entre 1979 i 1999.

Comencem al 2015. El cas Mercuri ja havia esclatat i el PSC estava en crisi. Com és que tota l’esquerra alternativa no va fer una candidatura unitària per guanyar les eleccions? Diverses raons ho expliquen. Una primera té l’origen en el que quedava de l’Entesa, que va refusar fer una candidatura àmplia amb ICV-EUiA i va optar per formar la Crida amb la CUP, apostant així per la causa independentista i per la política de confrontació, deixant a banda la seva raó de ser inicial. Una segona raó va estar en una crisi d’EUiA, que va comportar una divisió i la creació de Guanyem Sabadell, Sí se Puede. L’ús dels lemes de Colau i Podem els va ajudar, contra pronòstic, a obtenir dos regidors. Una tercera raó es troba a l’espai que jo vaig representar. La gent d’ICV-EUiA vam treballar per fer la candidatura més àmplia possible i vam aconseguir crear Unitat pel Canvi, amb bona part de la gent de Podem Sabadell. Però malgrat que el projecte tenia grans fortaleses, va néixer amb dues debilitats. Per una banda, va mancar cohesió interna i projecció, ja que es va configurar just abans de les eleccions. I, per altra banda, Podem va patir una crisi que va debilitar la candidatura. Malgrat que la direcció escollida per les bases va donar suport a participar a UpC –i fins i tot va fer unes primàries per escollir candidats–, un sector s’hi va oposar i va boicotejar la candidatura. A la vegada, Unitat pel Canvi va esdevenir l’enemic a batre de l’esquerra caïnita local, amb una dura campanya de desprestigi, que alguns van arribar a portar a peu d’urna. Tot plegat va tenir un desenllaç lamentable: el PSC de Bustos va guanyar les eleccions i UpC va quedar a poc més de 300 vots de la victòria.

Continuem amb un altre moment clau: el govern 2015-19. Malgrat la fragmentació, UpC, ERC, Crida i Guanyem sumàvem per investir alcalde i fer govern. Amb moltes dificultats va ser possible i es va fer feina: la gestió transparent i austera, l’impuls de polítiques socioeducatives, inversions en transport públic o en energies renovables, la capacitat per desencallar inversions importants com el soterrament dels FGC o el compromís de construcció dels equipaments pendents a Can Llong o l’aprovació de diferents plans estratègics en àmbits com Habitatge, l’Economia Social i Solidària o el Turisme, entre altres, en són prova. Tanmateix, aquesta tasca va quedar eclipsada per dos factors que van debilitar el govern: l’alcaldia i el Procés. L’alcaldia va ser un factor de desestabilització perquè, des del primer moment, la força més votada (UpC) va ser vetada a ocupar-la. Davant el bloqueig a UpC, vam prioritzar el no retorn del PSC i que la ciutat tingués un govern d’esquerres, i vam facilitar les investidures dels candidats d’ERC primer i de la Crida després. Va ser un error. No van estar a l’altura de les circumstàncies. Els dos alcaldes es van centrar més en la seva projecció personal que a coordinar i cohesionar el govern. A la vegada, ERC i Crida des de l’alcaldia van prioritzar alinear la ciutat amb el full de ruta cap a la independència que impulsava el Govern de la Generalitat, sense tenir en compte el conjunt de les seves responsabilitats i oblidant que representaven tot Sabadell. Això va fer que una part important de la ciutat no se sentís prou representada pel govern municipal. Guanyem i UpC vam intentar frenar aquesta dinàmica però no vam ser prou contundents. El govern de transformació va tenir l’oportunitat d’obrir una etapa política il·lusionant a Sabadell, però no vam aprofitar l’ocasió. Es van fer algunes coses bé, però en cap moment ens vam assemblar als governs de l’alcalde Farrés.

Acabem al 2019. Un any abans es va crear un espai per confluir, on cabia tothom: Sabadell En Comú Podem, però algunes persones de Podem –que es van veure en minoria a l’assemblea– van prioritzar els seus interessos personals i van trencar la unitat. La secretària general de Podem va decidir presentar-se en solitari i el seu antecessor va crear Ara Sabadell. Mentrestant, Guanyem va mutar en 100% Sabadell i el gruix d’UpC va passar a ser Sabadell En Comú, amb la gent de Podem partidària de la confluència. Tanta fragmentació va rebre un càstig electoral el 2019. Junts hauríem estat la tercera força al ple, amb un paper determinant, però, amb la trencadissa, només Podem va obtenir un únic regidor.

En definitiva, el sectarisme d’uns, els interessos personals d’altres i alguns errors expliquen l’actual realitat de l’esquerra alternativa a Sabadell. Personalment, assumeixo la responsabilitat que em toca, però també vull dir que ha estat un orgull haver representat els que han actuat sempre a favor de la unitat de l’esquerra i estar al davant del grup del govern que va assolir més grau d’execució del Pla de Mandat. No van sortir les coses ni com volíem ni com mereixíem. Però mirant enrere, estic convençut que vam estar a l’altura de la tradició política que representàvem.

Jo dono per tancada aquesta etapa; però cal mirar endavant perquè la gent treballadora necessitem més que mai una opció política que tingui clar que el camp de batalla és l’escola, el CAP, el preu de l’habitatge o el bus que passa pel barri, i que ho faci escoltant, amb honestedat i des de la fraternitat. Per això, és important l’existència d’una esquerra alternativa potent. Perquè les esquerres que jubilen els seus líders en consells d’administració o les que s’emboliquen amb banderes ni ho fan, ni ho faran. Però haurem de guanyar-nos-ho, reparant la trencadissa, impulsant lideratges integradors, cohesionant-nos en les lluites del dia a dia i aprenent dels errors. La ciutadania també s’ho haurà de guanyar. Fa 50 anys, una generació amb compromís i lluita veïnal va forjar un PSUC que va donar respostes a les seves necessitats des de l’Ajuntament. Ara, sobren motius per forjar quelcom similar. Fem tots i totes que passi, i que el 2023 hi hagi la candidatura unitària de l’esquerra alternativa que la gent treballadora de Sabadell necessitem i mereixem.

Comentaris
To Top