28 de maig del 2011. Una data inoblidable per a qualsevol seguidor arlequinat. El Centre d’Esports va aconseguir a Ipurúa, davant l’Eibar, l’històric ascens a Segona Divisió A després de 18 anys de travessia pel desert de Segona B i fins i tot Tercera Divisió. Un retorn molt desitjat que va ser celebrat per uns 300 seguidors a l’estadi basc i milers de persones als carrers de la ciutat. Després del 0-0 a la Creu Alta en el partit d’anada, un gol de Marc Fernández seria decisiu (1-1) en un duel de màxim patiment.
Nou anys després ho recordem amb un dels protagonistes de l’onze que va posar sobre la gespa el tècnic Lluís Carreras. Un futbolista incombustible que ho va jugar absolutament tot aquella temporada a excepció dels 90 minuts a Castelló per sanció. “Gairebé em van obligar a veure la cinquena targeta per quedar net, però vaig anar a Castelló a donar suport als companys” són paraules de Toni Lao, des de Cervera, on resideix, mentre la lliga d’Andorra està aturada pel coronavirus. Amb 36 anys, es manté en actiu i juga a l’Inter Escaldes andorrà. Eren primers al campionat i aspiren a jugar la prèvia de la Champions.
Afició del Sabadell a Ipurúa
Quan arriba el 28 de maig, recorda el partit d’Ipurúa? Ara és gairebé impossible no fer-ho perquè a través de les xarxes socials surten fotos i vídeos i et venen a la memòria els records d’aquella tarda. Sempre serà molt especial.
Amb quina imatge es queda Toni Lao? Només acabar el partit recordo que vaig donar la meva samarreta a un seguidor i tot seguit em vaig dirigir al vestidor per agafar-ne una altra i allà estava, completament sol, el conductor del bus, Juan Carlos Gala, plorant d’emoció. Ens vam abraçar tots dos i vaig tornar al camp a celebrar-ho amb l’afició.
Continua sent el seu millor èxit esportiu. Es pot comparar amb…? Per a mi aquell ascens és com haver guanyat una Champions. De fet, vam aconseguir el títol del grup i el Múrcia ens va guanyar en el duel de campions per penals.
Marc Fernández, gol / Ll. Franco
Quan veu Toni Lao que s’aconseguia l’ascens? Si he de ser sincer, fins que xiula l’àrbitre el final del partit. La veritat és que els últims 15 minuts vam patir moltíssim. Anàvem justets de forces i l’Eibar, lògicament, va collar i allò es va convertir en un setge permanent. Vam tenir aquell punt de sort que sempre es necessita per guanyar una final. De fet, vam marcar en l’única ocasió clara que vam tenir durant els 90 minuts.
Un gol, el de Marc Fernández, que és el fruit d’una gran jugada col·lectiva, l’estil Carreras. Aquell gol va ser el reflex de tot el que havíem fet durant la temporada. Teníem una manera de jugar molt definida, amb sortida de pilota des del darrere i això ens va donar finalment el premi. Érem un equip que defensava tenint la pilota i això feia que el rival ho tingués complicat per crear ocasions.
Després arribaria l’empat de l’ara arlequinat Manuel Lanzarote. El va sorprendre la seva substitució? Home, la veritat és que Lanza és un jugador desequilibrant que pot marcar un gol en qualsevol moment. Jo el coneixia perquè havíem coincidit al futbol base del Barcelona i després va ser company al Sabadell a Segona A, on va demostrar tota la seva qualitat. En aquell moment va sorprendre, però suposo que el tècnic de l’Eibar –Manix Mandiola– tindria les seves raons.
Ara, 9 anys després, l’Eibar està a Primera Divisió i el Sabadell es troba en un altre ‘play-off’ per tornar al futbol professional. El 2011 semblava difícil de preveure… El futbol va molt de pressa i tot pot canviar en una temporada. L’Eibar ha fet bé les coses i s’ha consolidat i jo espero que ben aviat el Sabadell pugui recuperar la plaça a Segona A. Me n’alegraré molt si és aquesta temporada, encara que sigui d’una manera atípica.
Celebració a l’hotel de Vitòria / Ll. Franco
Amb 36 anys encara dona guerra en el futbol andorrà. Una experiència força diferent, oi? És una lliga menor i molt amateur, però m’ho estic passant molt bé. La temporada anterior vaig poder jugar l’Europa League a Gibraltar amb el meu equip, el Sant Julià, i ara aspiro, amb l’Inter Escaldes, a disputar la prèvia de la Champions. Són experiències que mai hauria pogut imaginar.
De moment, Toni Lao ja va guanyar la seva ‘Champions‘ vestit d’arlequinat.
