[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]
Com a altres poblacions, a Sabadell l’organització de la Consulta per la Independència va ser molt espontània. Una reunió informativa al Pere Quart i els voluntaris ens vam anar incorporant al grup de manera orgànica, gràcies al fil invisible de la il·lusió. Al principi va ser difícil organitzar aquella gernació de gent engrescada. Era un batibull sense ordre ni concert, però després d’Arenys, la missió feia trempar. Hi havia de tot: gent intel·ligent i amb empenta, estudiants, gent a l’atur que hi posava més hores que un rellotge, gent de partits indepes sense el paper que volien i miraven de satisfer l’ego. Gent d’associacions fan de la reunionitis. Lligons avorrits que buscaven nous aires, els de sempre i els que ens trobem a tot arreu. I la Carme Forcadell. Manaires i mesells. Directius amb bona fama i d’altres que no tanta. La dona que renta, la vella que fila i tots els papers de l’auca. I cada cop més. Els que, com la Carme, s’ho treballaven amb perseverança, vivint un fenomen que naixia des del poble. I aquesta era la seva grandesa: la transversalitat espontània unida pel fil invisible d’una il·lusió bestial. Totes volíem aconseguir un SÍ esclatant. Però costava molt avançar. Al final es va fitxar un cap visible. El model d’organització jeràrquica es va imposar i la maquinària va començar a rular. No sé com hauria anat amb un model més circular, però va funcionar. Vam aconseguir calés per organitzar actes, finançar els Netbooks –aquells mini ordinadors que van ser claus per donar credibilitat al recompte–, i sobretot, informar per terra, mar i aire amb publicitat, que les xarxes no eren el que són ara: vam negociar els busos, pancartes, insercions als cinemes, el Miki Moto no va dubtar a participar en l’espot, xerrades als barris i al centre, el gran acte a La Faràndula, sopars populars subvencionats pel Viena. La cosa ja va fer bona pinta quan la ciutat començava a ser groga i als túnels de la Gran Via van aparèixer unes pintades de l’estil: “No les hagas el juego, NO VOTES”.
El resultat: un gran èxit de la gent. Una llavor per al canvi. La resta ja la sabeu. Però els que hi vam ser, quan ens trobem, ens llegim un “tu també hi erets” i des de llavors seguim units pel fil invisible, un vincle que sempre tindrem. Per aquells dies i per com ho tenim ara: va per tu, Carme.
