[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Aquests dies per fi he anat al centre de la ciutat, visc a dalt de tot de la Creu Alta i no podia baixar més enllà de l’hotel Urpí. 1 km. Soc un ciutadà exemplar i mai mai contradiré les normes de les autoritats. Bé, i el que tampoc faré mai és que si no les compleixo escriure-ho al Diari de Sabadell. El confinament m’ha afectat però no fins a aquest límit. Fins i tot la ximpleria i el gamberrisme té límits. Bé, deia que aquesta setmana per fi he baixat al centre de la ciutat i he vist les terrasses dels bars plenes de gom a gom. Llanço una idea al govern de la ciutat: aprofiteu el moment per fer per a vianants tot el que pugueu amb l’excusa –certa vertaderament– de salvar bars i restaurants. Els sabadellencs considerem una prioritat anar a bars i restaurants més que circular més o menys bé. A més, jo no tinc ni carnet de conduir, així que l’elecció és clara. Així ho han fet amb encert a Barcelona. Han avançat tres anys en dues setmanes. Diuen que a gran part de països nòrdics hi ha menys morts i han complert millor –menys Suècia– el confinament. No en feu cas. En primer lloc tenen menys esperança de vida que a Sabadell. No m’estranya, aquí sabem viure molt millor. I en segon lloc, el 50% de la gent viu sola en un pis. Aquesta és la raó que tots aquests nòrdics que tant ens critiquen a l’hora de la veritat somnien tot l’any venir a Catalunya. Ni tenen sol, ni saben viure, ni saben menjar, ni saben beure. És a dir, menos lobos. Aquesta és la raó que Holanda, Dinamarca, Àustria i Suècia estiguin en contra que la UE ajudi les hisendes dels països europeus: ens tenen enveja.
Bé, el que he vist a la ciutat són taules plenes de famílies on es retrobaven els avis amb fills i nets. Altres, moltes, amb adolescents i joves, alegres, molt molt alegres de retrobar-se. Grups de 7, 8 10 adolescents i joves continguts sense tocar-se, però molt molt juntets. Sembla mentida el que trobem a faltar les cares somrients de la gent que ens envolta i que estimem. He vist cues a les gelateries i cues a les orxateries. I molta alegria. Els nens, però, són els que estan més contents. Corren i criden, que és el que ha de fer la mainada.
Ostres, m’està sortint un article molt ensucrat, potser hi hauria de posar una mica de pebre. Potser el confinament m’ha fet tan, tan sensible, que m’he tornat cursi. He preguntat al meu metge de capçalera si això em fa pujar el sucre a la sang. M’ha dit que em faci una anàlisi de glucosa glicada, i en cas que em surti molt alt, m’hauré d’esforçar i pensar un article per fer alguna astracanada i equilibrar tant d’almívar. Bé, en començo a preparar un sobre a la Marquesa Cayetana Álvarez de Toledo i Diego Pérez de los Cobos, segur que aconsegueixo equilibrar-me. Ara bé, potser a vosaltres us farà pujar la tensió.
