Publicitat
Esports

Tocar el cel, però a quin preu?

Michael Jordan, considerat per molts el millor jugador de la història, va guanyar sis anells amb els Chicago Bulls / cedida

Amb l’emissió del documental The Last Dance a Netflix, referent a la temporada 1997-1998, en què els Chicago Bulls de Michael Jordan (17/2/1963) van aconseguir el denominat repeat the three-peat, ha sortit a la llum –amb documentació gràfica inèdita– l’altra cara del 23 més mediàtic del món.

El salt a l’esfera pública ha generat una allau de reaccions de tots els àmbits i per a tots els gustos sobre el lideratge que va exercir Jordan no només sobre els seus companys de vestidor –Scott Burrell–, sinó també amb alguns dels directius de l’entitat, com Jerry Krause, general mànager de l’entitat. L’últim ball, com ho va batejar l’arquitecte Jackson, es va convertir en el més dur en tots els sentits. Un dels millors equips de l’NBA estava a punt de tocar sostre esportivament parlant i no es podia fallar. La tensió pròpia dels partits es traslladava als budells del United Center, que contrastaven amb les sortides de l’excèntric però gran rebotejador Dennis Rodman i companyia.Quin és el preu que s’ha de pagar per guanyar un anell? Al Diari de Sabadell hem volgut parlar amb representats de diverses entitats sobre la figura de Jordan dins i fora la pista en la darrera temporada.

Roger Pérez, del Creu Alta Sabadell Bàsquet, que va iniciar-se en el món de la cistella coincidint en la consecució del quart i cinquè anell de Jordan, explica que “des de la meva posició com a entrenador i educador de nens i nenes no m’agradaria tenir-ne cap com ell a l’equip. I més quan la teva lluita diària és inculcar els diversos valors de respecte i companyonia”, argumenta. D’altra banda, però, i deixant per un moment la seva tasca al capdavant de l’entitat creualtenca, comenta que “entenc, però no ho compateixo, que formi part del caràcter d’una superestrella com Jordan”.  En la mateixa línia opinava Raúl Elías, de Global Basket. Des del seu punt de vista, guanyar anells estava estretament lligat al comportament del 23: “El seu caràcter s’ajusta al tarannà d’un jugador com ell, que el mou una obsessió per competir, guanyar i ser el millor”. Elías, a qui el seu ídol era Larry Bird, reafirma el seu posicionament quan explica que “des de ben petit va demostrar que volia ajudar la gent amb esforç, treball i una bona dosi de talent, i ha arribat fins a dalt de tot. Ho té ben merescut”, sentencia.

Publicitat

“Podem jutjar el millor del món?”

A la pista va guanyar sis anells a més d’aconseguir innumerables distincions personals, com per exemple, cinc MVP de la temporada regular, i a l’exterior dels centers les marques es rifaven aquest afroamericà nascut a Brooklyn en el si d’una família humil novaiorquesa. Quim Gómez, del Club Natació Sabadell, llença dues preguntes sense resposta sobre aquest possible lideratge tòxic de Jordan: “Podem jutjar el millor del món? Qui som nosaltres per valorar aquesta feina?”. Si bé és cert que deixa en dubte les maneres que va utilitzar el mite dels Bulls, Gómez prefereix centrar-se en la figura i el llegat del qui anomena un animal competitiu: “Seria més reprovable deixar d’entrenar quan ho has guanyat tot”, explica.

Qui es mostra més en desacord sobre l’actitud de Michael Jordan és Ramón Turet, del CE Escola del Carme, que adverteix que “no val tot per guanyar. Penso que amb un lideratge més positiu també hauria guanyat”. En la mateixa línia, Turet exposa que “amb el documental s’ha pogut desmitificar un esportista i veure que també tenia defectes”. Per últim, assegura que “un bon líder és aquell que sap reconduir els seus companys i no aquell que els deixa en ridícul”, sentencia.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top