[Per Josep Mercadé, periodista]
Ai la que ens ve a sobre!, em deia un conegut, fill de Barruera, que fa de guia a les esglésies romàniques de la Vall de Boí. Hi vaig parlar per telèfon amb motiu de les visites que han reiniciat fa pocs dies, quan han arribat a la fase 3. L’expressió tenia dos nivells de lectura. Per una banda, el desig de tornar a veure turistes a la vall; i per l’altra, la por a com ho gestionaran si es produeixen aglomeracions. De fet, si abans de la pandèmia hi podia haver 70 persones admirant el més que recomanable mapping del Pantocràtor de Taüll, ara només n’hi podrà haver 15. L’exemple serveix per recordar que els 253 quilòmetres que separen Sabadell de la Vall de Boí deixaran de ser una barrera infranquejable aquesta mateixa setmana, quan tot Catalunya estigui a la fase 3 i es permeti la mobilitat entre totes les regions sanitàries. Serà aleshores quan es pot produir aquesta sortida massiva cap a indrets del país que han estat vetats més de tres mesos.
La decisió del govern de la Generalitat de demanar passar de fase les dues regions sanitàries que encara resten a la 2 (Lleida i la Zona Metropolitana) pretén recuperar les competències usurpades durant l’estat d’alarma. Però el fet que aquest proper cap de setmana ja disposem de llibertat de moviments per tot Catalunya evitarà concentrar la prova de foc del primer èxode post-Covid-19 just a la revetlla de Sant Joan.
El resident a l’Alta Ribagorça, de qui parlava al principi, em deia que fins ara han gaudit de la natura com mai. Són les situacions insòlites que ha portat la pandèmia i el confinament posterior a tot arreu. I ara què? La mobilitat augmentarà els propers dies de forma considerable cercant aquesta nova llibertat de moviments. La limitació imposada a les zones de platja afavorirà la fugida cap a la muntanya, on les aglomeracions també hi poden ser però molt diferents de les que es produeixen davant del mar. Catalunya és un país petit però que té una gran varietat de paisatges a unes distàncies que faciliten aquests desplaçaments cap al nord, el sud i l’oest. Ho dic amb visió metropolitana que, de fet, és l’únic inconvenient que tenim. La d’una excessiva concentració de població en una àrea determinada que ens desequilibra la resta. I la pregunta és si en aquests moments sabrem trobar l’equilibri entre el seny i la rauxa. Fàcil, ja us dic, no ho serà.
