JOSEP RAMON GIMÉNEZ

En el camí cap a la normalitat

[Per Josep Ramon Giménez, periodista]

Que s’hagi aixecat l’estat d’alarma no vol dir que ja no tinguem perill de contagiar-nos del coronavirus. Prou de dir que som a l’etapa post-Covid-19, que això fa que la gent es relaxi més del compte i que puguin aparèixer nous brots. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Que em disculpin els de Polònia, però aquest gag em venia que ni pintat per mostrar aquí les meves preocupacions davant el comportament d’una part important de la conciutadania. És cert que teníem moltes ganes de deixar enrere el temps de reclusió, fins i tot el temps de paranoia, el d’hospitals saturats i amb el personal sanitari estressat, arriscant la pròpia salut i caient, en alguns casos, contagiat per la Covid-19. Cal mirar enrere i recordar totes les restriccions. Els 100 dies que hem passat amb el Dr. Simón convertit en icona de la crisi, convertit en ninot de fira colpejat pels llançaments de pilota, i abduïts per les estadístiques diàries de persones contagiades, mortes i curades que puntualment ens oferien els mitjans de comunicació, als quals, d’altra banda, poca cosa més els quedava per informar. Hem superat un llarg període amb els infants engabiats i amb unes fases i desfases que ens costava desxifrar, fins que en el tram final ens vam empassar les fases 2 i 3 en els 14 dies de prevenció aconsellable entre l’una i l’altra: 10 dies per la 2 i 4 per la 3. Raó? Sanitària no, sinó econòmica i política. Així que, com acostumo a dir, els límits es mouen a conveniència de qui té el poder, no pas per la racionalitat.

Amb el solstici d’estiu ha arribat la fi del confinament. I la societat respon com l’aire que fuig esverat de la bombona que el tenia comprimit. Hem passat del món domèstic al de les relacions presencials, del bonisme, de la reflexió sobre la vida irresponsable que dúiem al goig plaent del contacte en grups limitats, segons la situació, i al consum dels aforaments del 50% o del 75%.

No podem deixar de banda els bons propòsits. Sí la política carronyera de la ultradreta i de la dreta extrema, aquest segment polític que s’ha apropiat de la paraula llibertat per atacar tot el que sortia dels pactes de la coalició del govern espanyol i de les seves aliances. Una paraula que també, fent un sintagma amb individual, ha esdevingut mal·leable en boca de polítics, sociòlegs, psicòlegs, politòlegs o periodistes per sucar-hi pa durant la desescalada. Com si aquesta llibertat individual no l’haguéssim deixat enrere ja des del moment en què ens fidelitzem i passem les nostres dades a un establiment, entitat, institució o xarxa social.

Ara ens toca ser responsables, perquè la Covid-19 segueix entre nosaltres, invisible. Que el relaxament en les mesures de prevenció i les ganes de deixar les restriccions enrere no ens facin oblidar que el virus pot estar a l’aguait en la persona que tenim al davant. I que les misèries de la vida que dúiem i que ens ha destapat aquesta crisi siguem capaços de remuntar-les. Perquè no podem seguir consumint compulsivament, perquè hem de combatre la pobresa i la desigualtat aquí i en els països del sud econòmic. Hem d’estar a l’aguait perquè les nostres accions no contribueixin al canvi climàtic.

No podem abaixar la guàrdia davant de temes urgents per resoldre. Per abordar-los hem de deixar enrere el contagi de la Covid-19 per concentrar les energies en tota la feina que tenim al davant. Som en el camí cap a la normalitat. De moment de nova normalitat, res.

Comentaris
To Top