[Per Alberto Rodilla, president de PIMEC Joves Vallès Occidental]
Ja van arribar els ICO -millor o pitjor-, però els vam tenir a la nostra disposició. Ja es van utilitzar els ERTE, amb més o menys problemes, i per fi hem de celebrar que està arribant una riuada de diners amb les recents ajudes d’Europa. En definitiva: si vostè veu a algú fent salts d’alegria pel carrer i amb un somriure d’orella a orella, segurament sigui un autònom o autònoma, un empresari o empresària a qui deu ser-li impossible contenir tanta felicitat i emoció.
D’acord, siguem una mica seriosos, que no vull que la meva primera publicació al Diari de Sabadell sigui l’última -espero que s’hagi notat la ironia-. Vagi per endavant que cal agrair tot l’esforç realitzat per part de la Generalitat i dels ajuntaments, de l’Estat i la Unió Europea. Amb els seus errors i encerts estem en la situació que estem, podem obrir un debat inacabable i crear el llibre de reclamacions més gran de la història.
Però no és l’objectiu d’aquest article, les lamentacions i les queixes no han de formar part del diccionari dels lluitadors de la creació de valor, que malgrat les adversitats, les dificultats i els temps incerts que viuen, no cessen en la recerca contínua per generar nous serveis i productes per oferir, persones que fan el cor fort quan aixequen les persianes dels seus comerços amb l’esperança que segueixin entrant clients.
Tenim el deure i l’obligació de seguir innovant, inventant, desenvolupant i jugant-nos el patrimoni i el prestigi personal, de dedicar el nostre temps i la nostra energia a fer que els diferents sectors surtin endavant, tenim el repte i l’obligació de generar llocs de treball i farem rodar l’economia, perquè és la nostra missió, el nostre leitmotiv més important.
I no, no soc optimista. Sé de sobres el que hi ha, el que ve i el que ens espera: serà molt dur, els números van contra nosaltres. No espereu ajudes, ni baixada d’impostos, ni flexibilitat. El mercat està en depressió i les butxaques estan o s’aniran quedant buides, la demanda baixa, el PIB fa pena, el pessimisme corre, i el brot de desconfiança econòmica s’expandeix dia a dia.
Encara que soni quixotesc, toca arremangar-se, posar-se mans a l’obra, esprémer com mai tota la creativitat, les habilitats, el coneixement i el talent que tenim. Sí o sí cal eliminar amb noves il·lusions la repugnant olor de derrota que es respira a l’ambient. La història ens ha posat molins de vent gegants contra els que combatre, i tant si els combatrem!
¿I ara què? Ara, més que mai, toca lluitar. Ja hi haurà temps de donar salts d’alegria pel carrer. Rebeu un cordial colzet.
