[Per Marc Argemí, periodista]
Als fiords noruecs fa força fred, però el sol domina més hores que no pas a qualsevol altra latitud, i el dia s’allarga fins a engolir gairebé tota la nit. La humitat del delta del Mekong és tan forta que no trobes diferència entre dutxar-te i estar-te dret al sol de migdia. El fred dels deserts a la nit sembla que pot rivalitzar amb el de la muntanya més obaga. A Los Angeles pots topar-te amb una celebritat pel carrer i com si res. Enguany, possiblement, comentaris d’aquest estil, aquests coneixements de primera mà sobre viatges singulars, potser no els podrem tenir. Tal saviesa popular que acostuma a acompanyar tota tornada a la feina –mai no falta algú en el nostre entorn proper que és donat als viatges i a explicar-los profusament, amb fotografies i anècdotes sorprenents– s’ha complicat molt per culpa de la Covid.
Enguany, en efecte, la recompensa social de ser el centre d’atenció durant uns minuts pel sol fet d’haver viatjat serà molt alta per a qui ho hagi pogut fer, però probablement també molt escassa: s’està viatjant més aviat poc, i més aviat a prop. Sigui com sigui, el gust per viatjar no ha marxat, i respon a molts motius, més enllà de la possibilitat de protagonitzar el relat exòtic que ocuparà les converses dels companys de feina en un context d’admiració i sorpresa.
Per què viatgem? De motius n’hi ha per donar i per vendre. Hi ha qui viatja per veure llocs que ja ha vist en postals o ja ha sentit en anècdotes dels que hi han viatjat abans, de manera que no es tracta tant de conèixer coses noves més de reconèixer coses que ja estan a la imaginació: seria el turisme de verificació. Hi ha, en canvi, qui viatja perquè s’està buscant a ell mateix. Seria l’activitat de persones en les quals el viatge exterior és només la visibilització d’un viatge interior a la recerca del sentit de la seva pròpia existència: se’l podria definir com un turisme existencial. També trobem els viatgers cap a indrets del seu passat: persones que condicionen la destinació a la presència de persones importants de la seva vida passada, on el factor geogràfic queda en un pla secundari. És el turisme relacional. I, entre molts altres motius, és molt abundant el turisme d’experiències: moure’s a la recerca de sensacions i vivències que trenquin amb el tedi de la quotidianitat d’una manera o una altra, sigui a un parc temàtic, a un alberg de muntanya o a un càmping a prop de la platja.
Un dels factors que pot haver posat de manifest la Covid és que viatjar no és imprescindible ni per a la verificació de coneixements previs, ni per a la recerca del sentit de la vida, ni pel conreu de les relacions humanes i ni per tenir experiències extraordinàries. Totes aquestes necessitats havien estat associades inconscientment a l’hàbit de viatjar, però es poden conrear igualment sense haver d’anar als fiords, al desert, a Los Angeles o al delta del Mekong. N’hi haurà prou d’estar atents a la tornada a la feina –sigui telemàtica o física– i escoltar les converses sobre les activitats que s’han bonament pogut fer.
El possibilisme i el pur instint de supervivència han donat espai a plans més modestos, però igualment satisfactoris. La Covid potser ens haurà pres el viatge, però no ens podrà prendre l’experiència. És més, podem arribar a una situació inversa a la de la resta d’estius: la modèstia serà un valor que cotitzarà a l’alça, i els viatges amb grans dispendis –en un context de crisis en tots els ordres– no es podran esbombar tal com es feia altres anys. Pot despertar més enveja que admiració, i ja se sap que l’enveja –aquella tristesa per causa del bé que té un altre– és una llavor de molt mala collita.
