Jep Barceló (Sabadell, 1958) va arrencar amb 15 anys al Teatre La Faràndula. Tastaolletes, no va trigar a fer el salt a la companyia del Teatre del Sol, el 1988. Encara més: el 1997 participa en la creació d’Il·lús Teatre, amb Jordi Fité i altres companyes de professió. Barceló, però, és promiscu amb el format: també ha fet recitals poètics, narració de cantates, òperes i concerts, cabaret… I televisió. Concretament, a sèries de TV3 com La riera. I de forma més esporàdica, a Com si fos ahir. Tota una fornada de producció pròpia que va tenir el principal impulsor en el desaparegut Josep Maria Benet i Jornet. I entre les guionistes habituals, la sabadellenca i companya de Barceló, Anna Fité.
Com pot seguir treballant un actor durant el confinament? Doncs ara ja estem fent alguns càstings presencials. Però durant el confinament eren virtuals. Al maig i al juny, algunes agències i directors em van demanar que els enviés materials. Self casting, n’hi diem. Ara estic a l’espera d’una possible sèrie de televisió.
Les xarxes socials han estat un aliat inesperat? Doncs amb Il·lús Teatre hem fet petits vídeos, poemes de confinament, en què participàvem quasi tots i que penjàvem a Youtube. I ha estat una manera de mantenir-te ocupat. I d’estar actiu. També hem fet lectures col·lectives de guions, en tres o quatre ocasions, via Zoom, amb Estudi Karlov.
Ja has pogut actuar en la ‘nova normalitat’? Pràcticament l’únic bolo que he tingut ha estat una funció del meu monòleg sobre el poeta Joan Maragall, que vaig fer a Sant Joan de les Abadesses al juliol. I et puc assegurar que el sector cultural som els únics que ho fem tot bé i som complidors amb les mesures de prevenció sanitàries.
Heu estat caps de turc? Ep! Estic d’acord amb l’ús de les mascaretes, però és que quan surts de l’espectacle, te’n vas al costat i fas una cerveseta amb els amics, sense mascareta. A veure, ens estem queixant, però és que és acollonant.
Alguns músics alerten que ara és més difícil connectar amb el públic. És clar, costa molt de percebre el sentiment de la gent amb la cara tapada. Es diuen que la mirada, però no és el mateix. Amb la comissura dels llavis saps si algú està somrient i penses d’acord, vaig bé. I allò que la gent estava en silenci? Home, sí. I acostuma a ser un bon senyal. Però clar, amb les cadires distanciades i amb mascareta, amb qui has de parlar! És difícil definir el que vaig viure al claustre de Sant Joan de les Abadesses.
Aquesta tardor feu 10 anys ininterromputs de l’espectacle ‘Maragall a casa’, una fita que poca gent iguala! La veritat és que sí! N’hi ha d’altres! Lluís Soler també fa molt de temps que està amb el seu Comte Arnau. I teníem ganes de fer alguna especial pels 10 anys, per celebrar que hem aplegat 260 funcions i 6.000 espectadors. Però amb les mesures de prevenció, hauríem de limitar l’aforament de la Casa-Arxiu Joan Maragall, que ja per se és reduït. D’unes 40 a 10 persones. I això és un tret al cap: o fas pagar un dineral o treballem de franc.
No podreu arrencar? La idea i la voluntat és que sí! Ja veurem en quin moment, depenent de les mesures que s’estableixen. Però segur que tornem!
