‘La flauta màgica’: un conte de fades
Aquesta va ser la darrera òpera estrenada per Mozart, menys de tres mesos abans de la seva mort. Escrita en alemany, alterna diàlegs amb números musicals en una trama i personatges populars contrastats per uns altres de nobles i exemplars a la manera de singspiel (òpera popular germànica). La magistral combinació d’elements profans i esotèrics la fan idònia com a conte de fades que vol transmetre valors humans, polítics i socials. La flauta és un clàssic per a tots els públics, prou coneguda per àries, tant la de Papageno, el duet amb Papagena o la cantada per La reina de la Nit a l’acte segon.
Una escena de l’òpera ‘La flauta màgica’ / XAVIER GONDOLBEU
‘Macbeth’: assassinats i bruixes
La desena òpera de Verdi va suposar la seva primera aproximació a Shakespeare: el seu principal referent literari. L’ascens i caiguda de Macbeth com a rei d’Escòcia manipulat per la seva esposa evidencia que el poder corromp quan no s’exerceix des de la responsabilitat i la consciència. L’obra atrapa per la construcció psicològica dels personatges principals, el caràcter ominós de la música i una acció dramàtica concisa i tensa. El cor, tractat com un tercer personatge, presenta pàgines emblemàtiques com Patria oppressa i les intervencions de la secció femenina com a bruixes amb ballet inclòs.
Una escena de l’òpera ‘Macbeth’ / DS
‘Tosca’: l’autoritarisme polític
Basada en l’obra de Sardou, Tosca és una òpera d’estètica realista en què el flux musical continu s’apropa a la funcionalitat de les bandes sonores cinematogràfiques, només trencat per la inserció d’àries com Visi d’arte i E lucevan le stelle. Aquestes són dos dels hits de la història de l’òpera, cantades per la protagonista femenina i pel pintor Cavaradossi, el tenor. Enfrontat a ell, l’autoritari i maquiavèl·lic baríton Scarpia arrodoneix un trio de protagonistes ben definits i que evolucionen en una acció de dramatisme creixent, mesclat amb brutalitat i lirisme i emocions en el moment just.
Una escena de l’òpera ‘Tosca’ / XAVIER GONDOLBEU
‘Aida’: un drama vestit d’exotisme
Massa recordada per l’espectacularitat de l’arribada de les tropes egípcies, els cors victoriosos i la famosa marxa triomfal, Aida és un títol força estàtic, d’escàs desenvolupament psicològic però amb una música refinada, detallista, cambrística i d’idees visionàries. La inauguració un any abans del Canal de Suez dissenyat per Ferdinand de Lesseps va propiciar l’estrena d’aquest intens melodrama construït sobre un clàssic triangle amorós, en un rerefons de conflicte bèl·lic i en una mirada eurocentrista i tenyida d’exotisme cap a l’Antic Egipte.
