[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
A part de Barcelona ciutat, hi ha dues localitzacions properes a la capital, però situades fora del seu terme municipal, que destaquen com a pols sanitaris i de recerca biomèdica. Són l’Hospitalet de Llobregat i Badalona, amb els hospitals de Bellvitge i dels Germans Trias i Pujol a Can Ruti.
El cas de Badalona i de l’Hospitalet comporta un exemple per a nosaltres, perquè han estat capaces d’aprofitar el vessament de capitalitat que Barcelona exporta. Es tracta de dues localitzacions que estenen el concepte de línia paral·lela al mar, que ja veiem en transport públic quan Barcelona parla de forma obsessiva de l’eix entre Sants i la Sagrera, dos pols entre els quals s’acumulen quasi totes les inversions en transport públic. Barcelona avui no mira més enllà del Tibidabo, tot ignorant el que fa cent anys va fer amb la perforació de Collserola per als Ferrocarrils Catalans (avui FGC) i arribant a Terrassa i Sabadell, llavors dos emporis econòmics i avui dues ciutats sotmeses al magma de la perifèria. Però aquesta és una tendència que cal trencar en favor del Vallès, de Sabadell i de les altres ciutats.
Per aquest conjunt de consideracions, l’aspiració a un pes específic de la ciutat i del Taulí en la recerca mèdica ha de contenir estratègia territorial. Al cap i a la fi, Terrassa disposa de la UPC i, en canvi, la UAB és present a Sabadell només de forma molt limitada, per la qual cosa el Tauli és la nostra gran opció. Per fer vàlida aquesta carta, hem de saber reivindicar amb força i això lliga amb el primer dels articles d’aquesta sèrie: cal política territorial, tot reivindicant el Vallès, darrere del Tibidabo, i Sabadell, en particular. Cal reclamar coses com una estació de ferrocarril a la línia R4. I, sobretot, actuar des de la ciutat, això és ampliar l’àmbit físic del Taulí amb una ampliació de sòl que posi en safata el valor del lloc. Cal ser molt agosarat en aquest aspecte, llançar-se a augmentar capacitat d’oferta i no adormir-nos. Per exemple, no podem esperar a aportar el solar de la Caserna de la Guàrdia Civil que el ministeri resolgui el plet de la seva titularitat, entre altres coses, perquè la finca està inscrita a nom de la ciutat i perquè negociarem millor amb un centre sanitari a sobre seu que si només és un solar sense ús.
Can Ruti és un gran descampat al nord de Badalona, no gaire ben localitzat, però prestigiat per la seva recerca respecte a la sida. Conté nou centres sanitaris i/o de recerca, a part de l’hospital com a centre principal. Enumerar-los ens situa molt més clarament davant les nostres insuficiències i ens fa conscients del temps que fa que nosaltres estem aturats.
Aquests centres són: l’Hospital Germans Trias, l’Institut Guttmann, el Centre de Vigilància epidemiològica – CEEISCAT, l’Institut Català d’Oncologia, una seu de la Faculta Medicina, de la UAB, l’Institut Germans Trias (amb tres edificis), el Centre de Medicina comparativa i Bioimatge, l’Institut de Recerca sobre la Leucèmia, l’Institut de Recerca sobre la Sida – Iris Caixa, la Fundació de Lluita contra la Sida i el Banc de Sang i Teixits. Excel·lent, no?
En canvi, Bellvitge és al final de la Gran Via de Barcelona, conté algun veí com l’Hospital Duran i Reynals i alguna institució més, però no és comparable amb Can Ruti en magnitud.
A Sabadell tenim limitacions de capacitat d’oferta, com els té l’Hospitalet en part, si volem assolir un sostre d’ambició, però ho podem superar si ens fixem un horitzó elevat. Perquè la nostra voluntat hauria de ser emular Can Ruti. Cal arremangar-se, voler competir, tenir-ne la necessitat.
Hem de dissenyar un Taulí potent, veritable hospital universitari, amb residència d’estudiants, i centres diversos de recerca, amb programes que operin a escala d’Europa i hem de voler reactivar una ciutat que, al costat del dinamisme de les que hem citat, sembla somorta des de fa massa anys.
