[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
Poc abans del confinament em va arribar el volum dedicat a les segones avantguardes (1940-1975) de la sèrie que Enciclopèdia Catalana dedica a la nostra pintura. Un senyor llibre que pesa sis quilos i, obert, abasta els 65 centímetres d’ample.
L’edició ha estat dirigida per Àlex Mitrani, responsable de l’art de postguerra al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Com que qui no té feina el gat pentina, em dedico a comptar quants artistes sabadellencs hi ha, en aquesta antologia. D’entre vuitanta i escaig pintors, en localitzo tres: Joan Vilacasas, Manuel Duque i Alfons Borrell. A més a més, cadascun representat amb dues pintures extensament comentades.
I em pregunto, tres de vuitanta és molt o poc? Àlex Mitrani m’explica que, actualment, a la secció dedicada a l’art de postguerra del MNAC –dues sales amb vint-i-cinc obres– tan sols hi ha una pintura d’un sabadellenc: Manuel Duque. Sabadellenc d’adopció, però sabadellenc. Ja ho sé que és un tema anecdòtic, aquest. Però em segueixo preguntant: si Enciclopèdia volgués publicar un altre volum dedicat a la pintura catalana del període 1975-2000 –per posar un topall cronològic–, quants artistes sabadellencs hi sortirien? Quins?
Potser Manuel Duque i Alfons Borrell repetirien, han estat fonamentals en la formació de les noves generacions. Però hi ha un bon baròmetre per esbrinar-ho: consultar les principals col·leccions del país. N’hi ha unes quantes on-line, com la del MACBA –de Sabadell, Fina Miralles, Oriol Vilapuig i para de comptar–, o la de la Fundació Vila Casas. Aquesta institució fundada pel farmacèutic barceloní, amb tres museus i una gran sala d’exposicions, té força obra d’Isidre Manils, d’Antoni Marqués, d’Agustí Puig i de Ramiro Fernàndez Saus. Precisament, aquests dos darrers pintors són els que estan més ben representats en col·leccions internacionals.
Per cert, no us oblideu de visitar la intervenció Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu d’Oriol Vilapuig al MNAC, prolongada fins al 31 de desembre.
Soc del parer que Sabadell, i quan dic Sabadell em refereixo a la seva societat civil, ha viscut moments de florida cultural. Els diners hi ajuden, però no són tan importants com la voluntat. I recordo quan vaig acabar la carrera d’Història de l’art que, a Sabadell, podia anar una tarda de galeries i no acabar-me-les: Inge Maltus, la galeria Central, la Nova Tres, Negre… i encara me’n deixo. Parlo de memòria i potser alguna d’aquestes no va coincidir en el temps amb la resta, però ja enteneu la idea.
A aquestes galeries vaig comprar les meves primeres obres d’artistes sabadellencs, pagades a terminis. Sovint, acabava la jornada a la llibreria de vell del Tàtum Fernàndez, on coincidíem alguns dels assidus de les galeries, col·leccionistes, artistes, historiadors i crítics d’art. Si les tertúlies de rebotiga són les millors universitats, la del Tàtum era digna de la Ivy League.
Què se n’ha fet, d’aquells espais on s’intercanviaven idees i obres? Consulto les biografies de Nati Ayala, Francesc Bordas, Antoni Marqués, Pep Sallés… aviat tindran edat de jubilar-se. I pel camí, n’hem perdut uns quants, com Lluís Clapés. Qui els ha substituït?
S’ha jubilat també, Sabadell? Potser seria, aquesta, la manera més suau d’expressar una realitat trista i amarga.
