Oci i cultura

Buenos Aires, 1995: trobada rocambolesca amb Quino

Dibuix de Quino dedicat a Fernández Coso / D.S.

Buenos Aires, Residència de l’Ambaixador espanyol. Som a l’any 1995. Una recepció diplomàtica amb ciutadans espanyols a l’Argentina serveix per celebrar aquell 12 d’octubre. I entre la multitud, un sabadellenc: Josep María Rodríguez Coso (llavors adjunt al cònsol). “Anava passejant i veig en senyor en un racó, molt aturadet, quasi darrere d’una columna”, rememora Rodríguez Coso.

“I ens posem a parlar: Jo vaig dir dues boutades i ell em va replicar, perquè era molt tímid, però amb molt d’humor”. El diplomàtic sabadellenc i aquell senyor misteriós s’avenen i marxen a fer petar la xerrada a un cafè proper on canten tangos. És mitja tarda i no se separaran fins a les 22 h. “Així que quan ja ens acomiadàvem, li dic: Bé, em presento, sóc Rodríguez Coso, i tal i qual. I ell em contesta: doncs jo em dic Joaquín Salvador Lavado però em coneixen més per Quino”.

El mateix Quino que li va obrir el món dels dibuixants, tot coneixent Chumi Chúmez, Andrés Rábago, Forges… El diplomàtic sabadellenc recorda, a més, que va ser ell mateix qui li va fer els papers per assolir la nacionalitat espanyola (els pares de Quino eren migrants andalusos). “Una persona com ell podria haver aconseguit el passaport en un segon, però era tan discret que va fer la cua i allà me’l vaig trobar”.

Rodríguez Coso va marxar del consolat de Buenos Aires l’any 1997. El seu amic Quino li va dibuixar (i dedicar) una vinyeta que simbolitza la feina de la diplomàcia, que s’ha endut a la maleta a totes les noves destinacions en les que ha treballant des de llavors.

Il·lustració de Víctor Colomer / D.S.

Mafalda i Lisa Simpson
Qui també reflexiona sobre Quino és el periodista Víctor Colomer, que incrustava una Mafalda en mig del sofà dels Simpsons. I substituint Lisa. “Què és la Lisa, sinó una còpia de la Mafalda?“, es demana Colomer. “És una actualització a l’americana: la nena cursi que té els mateixos interessos per l’ecologia, la política mundial…“.

Colomer també apunta en una direcció menys freqüent, que fa que la gent el miri amb cara rara: “Mafalda està molt bé, però és molt més interessant el que va fer després: Més profund, més punyent, més tendre…“. Es refereix a l’obra posterior a 1973, en la que va fer vinyetes sense personatges estables i recorrents.

D’aquella Mafalda, aquests llibreters

Comentaris
To Top