[Marc Argemí, periodista]
Creix l’interès en llogar habitatge a Sabadell, si és possible amb terrassa, o encara millor, amb jardí. El Diari recollia aquesta setmana aquestes dades d’un portal digital d’oferta immobiliària. El mateix estudi assegurava que, en el conjunt de l’Estat, quatre de cada deu llogaters havien pensat mudar-se des de l’inici de la pandèmia. També com a conseqüència de l’emergència sanitària, la venda de cotxes ha caigut aproximadament un 50% en la primera meitat de l’any. En la llista dels vehicles més venuts, però, n’hi ha un que està venent més aquest any que l’any passat: el Toyota Corolla. I per què? Doncs ho desconec. El teletreball està generant sotragades als estancs i restaurants de zones d’oficines, però ha proporcionat a les marques de gran consum un any esplèndid de vendes. La pandèmia ha provocat moltes altres variacions d’allò previst. Ni tots els canvis estan tenint una explicació raonable, ni les reaccions més adequades a la sotragada són sempre clares. Ara fa uns dies que debatem, a la feina, si ens cal una oficina més petita perquè teletreballen habitualment alguns de l‘equip, o bé n’hem d’agafar una igual i potser més espaiosa per allò de la distància social. En el transport, no sé què passarà amb els serveis de cotxes compartits, o si tornarà decididament el cotxe privat enmig d’un urbanisme que incentiva altres estils de mobilitat.
Tot plegat em recorda la utilitat de l’efecte Lindy. El terme feia referència originàriament a les possibilitats de futur de la carrera d’un actor: l’expectativa de futur del comediant televisiu seria proporcional a la quantitat total de la presència que hagués tingut abans en el mateix mitjà. En altres paraules, té les de durar qui més temps porta en cartell. Però això tampoc és exactament així en el cas de béns peribles. Cada any de vida d’una persona, així en general, no pressuposa que augmenti la seva esperança de vida, sinó tot el contrari. En canvi, Nassim Taleb en dona una definició diferent, perquè l’aplica a béns imperibles, i té força sentit. Ho explica així: “per allò perible, cada dia addicional de vida es tradueix en una esperança de vida addicional més curta; per allò imperible, cada dia addicional pot suposar una esperança de vida més llarga”. Què vol dir això? Que si una tecnologia porta molt de temps durant, és probable que duri encara molt més. Si un llibre s’ha venut durant segles, res fa pensar que si continuem fent edicions el deixarem de vendre. La roda ningú diu que sigui una tecnologia vella, que ho és i molt, i a ningú se li passa pel cap que hagi de desaparèixer. I el bolígraf, evolució de la ploma, marca un estil d’escriptura que de moment els ordinadors no han eliminat. I les llibretes continuen amb dissenys molt variats a les botigues de conveniència, per més que algú pogués profetitzar que les tauletes els prendrien tot el mercat. Per cada any que aguanta, més probabilitat hi ha que pugui durar. Estem parlant de la probabilitat que les eines que ens resulten útils ara ens serveixin per demà. No es pot interpretar en sentit invers, és a dir, que les tecnologies més noves són les que duraran menys: simplement, no ho sabem encara.
L’efecte Lindy, aplicat una mica lliurement, pot ser útil per prendre alguna referència a l’hora de preveure i reaccionar davant les moltes coses imprevisibles que anem afrontant. Potser no sé quina és la millor actitud, si comprar o no comprar, si llogar la casa o canviar-la, si ampliar l’oficina o reduir-la. Potser no sé si les coses poden anar a millor o a pitjor. Però per probabilitat, allò que hagi succeït més vegades i més s’hagi fet en les crisis passades, més probabilitat té de repetir-se, que no allò que no ha passat mai.
Perquè no estem determinats, però tenim l’estrany costum de repetir-nos bastant com a humanitat, tant en els encerts com en els errors.
