[Per Anna Lara, regidora de la Crida per Sabadell]
El parc de la plaça Espanya torna a ser un lloc on poder seure i estar-hi, on de forma contraintuïtiva –tenint en compte la quantitat de cotxes del voltant– pots arribar a desconnectar. Fa uns dies em mirava els pisos que l’envolten perquè tenen un valor singular per ser majoritàriament construccions de protecció oficial. Malauradament, han deixat de ser una eina d’incidència pública perquè la fórmula prevista va ser la compravenda.
VIMUSA, l’empresa municipal encarregada de la gestió de l’habitatge a Sabadell, ha construït 8.022 habitatges, dels quals el 82% va vendre’s com a protecció oficial. Una cosa que a priori sembla només una elecció del tipus de tinença de l’habitatge en realitat fa que el parc públic no creixi. El 2015 la Crida va assumir la regidoria d’habitatge i va trobar l’empresa a punt de fallida, fet que molt probablement hauria significat perdre tot el parc públic i patrimoni que té VIMUSA. Es va sanejar l’empresa i es va treballar per a fer efectiu un model 100% públic i 100% de lloguer.
Però no tot és construcció. Hi ha molt habitatge buit a la ciutat, un 11,30%, i això no ens ho podem permetre quan tenim gent que és expulsada de casa seva. Els processos de construcció són lents i les adquisicions per tanteig i retracte han significat un augment important, però molt insuficient del parc públic. De la crisi del 2008 segueixen quedant moltíssims habitatges buits en mans d’entitats bancàries.
És incomprensible que hi hagi qui prioritzi la defensa de l’habitatge buit a la que sempre hauria d’haver estat la seva funció social: que hi visqui la gent. Les campanyes contra l’ocupació se centren des de fa anys i de forma continuada en les màfies, però el cert és que al final totes les eines que s’ha proposat que es desenvolupin afecten per igual, o amb molta més indefensió, a aquelles famílies que no han tingut una altra sortida. Agilitzar les eines per realitzar expulsions de pisos que eren buits sense assegurar-nos que no queda una família al carrer no ens resol cap problema.
El que ens constata la realitat és que cal potenciar el servei d’habitatge que fa intermediació de situacions conflictives en la convivència veïnal, en ocupacions, en lloguers, o en propietat. Des del treball comunitari és on s’ajudarà més els veïns i veïnes de la ciutat, sense estigmatitzar-los pels recursos econòmics dels quals disposen. Demanar més policia sense exigir més proximitat i treball comunitari no solucionarà els problemes.
Hi ha responsables que han portat les famílies a situacions d’extrema precarietat, entitats bancàries que ara tenen els seus pisos buits i durant anys s’han negat a arribar a un acord més enllà de demanar-ne grans sumes als Ajuntaments i fer un negoci rodó. Si aquestes entitats mouen fitxa és també perquè les ocupacions les obliguen (com és el cas de l’ocupació de 40 habitatges de la SAREB per part de la PAHC Sabadell que l’any 2018 van esdevenir lloguers socials.
La responsabilitat recau també sobre tots els nivells de l’administració. Els governs de l’Estat i de la Generalitat no han posat els recursos necessaris per fer front a aquesta crisi social i les administracions locals no han (hem) estat capaces d’oferir més alternatives i segueixen provocant que moltes persones no tinguin més opció que buscar-se la vida.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
