[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Aquesta setmana revisava el document Sabadell a debat, editat el 2015 per la Fundació Bosch i Cardellach. I d’aquest, vaig anar al debat dels 9 compromisos, del 2019. I tot seguit al procés de participació ciutadana que el govern anterior va fer durant l’estiu del 2017 sobre com havia de ser el centre de la ciutat.
Disposem de dotzenes de diagnosis i propostes d’actuació de com volem que sigui Sabadell des de demà fins als propers vint-i-cinc anys. Totes coincideixen que estem en un moment molt important (tant hi fa quan s’hagin fet: sempre és un moment molt important), i que hem d’actuar ràpidament perquè estem perdent moltes oportunitats. I la gran majoria es presenten en un acte solemne i s’obliden l’endemà de publicar-les.
Entre diagnosi i diagnosi, hem anat aprovant plans directors i estratègics de tota mena, des del pla de l’arbrat, o l’habitatge, fins al de turisme. Plans que haurien de sorgir com a conseqüència o en
paral·lel a un pla general d’ordenació, i no al revés. Vaja, una mica com allò tan famós de decidir com decorem tota la casa a partir de les cortines que acabem de comprar. I durant un temps es parla d’això, fins que surt algun altre assumpte més important, i qui dies passa, anys empeny.
La Fundació Bosch i Cardellach té clar que sense el lideratge polític, això no és factible. Tan clar ho té, que el debat del 2019 es deia explícitament 9 compromisos i interpel·lava tots els partits. I al document del 2015 es parlava de “contracte amb els partits polítics”.
Els partits, però, agafen la part que els interessa del document i del debat, i els apliquen com consideren: si són a govern una part més petita, si són a l’oposició una part més gran, sempre deixant tots de banda el que no els agrada. I quan el govern canvia, canvien de nou les tornes i les prioritats, sovint desfent el que havia fet l’anterior i per tant tornant a la casella de sortida, però uns anys més tard.
Alguns grans projectes de ciutat han prosperat perquè en aquell moment hi havia un lideratge polític potent, com en el cas del Ripoll o de l’Eix Macià. Però ja s’han acabat els temps de grans lideratges polítics unipersonals. En el cas de l’estil Bustos, esperem que no torni mai més, mentre que l’estil Toni Farrés avui dia és inviable. Estem en temps de negociar i cedir, compartir i col·laborar. No només no té sentit imposar amb una majoria puntual de 14 regidors al ple un pla concret, sinó que no servirà de res: quan canviï aquesta majoria, si el pla no estava prou consensuat, serà de seguida revocat.
La conseqüència lògica és que si volem un projecte de ciutat en un àmbit concret, primer l’hem de treballar al carrer, amb la ciutadania i les entitats, i cal, al mateix temps, buscar el màxim consens amb els partits polítics. No s’hauria de tirar endavant un pla important de ciutat si no disposés d’una gran majoria al ple, molt superior als 14 de la majoria absoluta. Només així ens assegurarem que si hi ha un canvi de govern, igualment el pla seguiria el seu camí. I això requereix molta generositat, sobretot, de part dels partits que en aquell moment governen. Perquè arribar a un consens tan gran vol dir haver de cedir molt, i genera la sensació a l’equip de govern que perd el control del procés, però això assegura uns mínims que es desenvoluparan passi el que passi al llarg dels anys al govern de la ciutat. Dos exemples prou recents de com s’ha de fer són el Pla Estratègic d’Acció Social, liderat per Gabriel Fernàndez i aprovat per unanimitat el 2016; i el Pla d’Equitat i Èxit Educatiu, liderat per Joan Berlanga i aprovat amb 23 de 27 vots el 2017.
