[Per Manel Cunill i Llenas, ambientòleg]
Fa quatre dies que la realitat virtual ens va permetre caminar per un bany d’hologrames que figuraven ser el nou passeig de la Plaça Major. De fet, l’any 2012 també vàrem poder gaudir d’una altra versió virtual del Passeig. Sembla que això del Passeig virtual ens agrada. Les tecnologies permeten això i molt més, però avui la percepció d’un espai amb els seus cinc sentits encara no és del tot possible. I mentre no sigui així, millor gaudir dels espais urbans i naturals amb les seves particularitats úniques. Un doll de sentits que configuren els nostres records i imaginaris.
Després de passejar virtualment pel nou Passeig m’ha sorprès l’absència dels sempre vindicats autobusos locals. La visió virtual m’ha generat una alegria que després he comprovat que no era tal. El nou projecte del Passeig implicarà la presència numantina dels històrics autobusos. Primer de tot, cal dir que no percebo cap conspiració governamental, més aviat constato amb satisfacció una decisió comprensible per part dels autors del vídeo. M’imagino que en un espai com aquest la visualització virtual del pas d’autobusos no era gaire reeixida.
És cert que la presència i pas dels autobusos pel Passeig és la clau del futur de la centralitat de Sabadell. Avui és de les poques ciutats mitjanes de Catalunya on això succeeix. I en bona part es deu a la forma allargada de la ciutat solcada per un eix viari de nord a sud. Per tant, la decisió més important per a la reactivació de la centralitat històrica de la ciutat, i també del Passeig, és decidir per on passen els autobusos. Un espai lliure de circulació de vehicles, però amb accessibilitat multimodal podria esperonar noves activitats i vitalismes a partir d’usos residencials, de serveis, culturals, administratius i comercials. Mesures que no serien incompatibles amb els altres centres de la ciutat. Una opció de policentrisme de ciutat.
Malauradament, avui disposem d’una xarxa d’autobusos locals pretèrita que ha quedat desfasada. Més pensada per a la ciutat-industrial que no pas en l’actual. A més, cal sumar-hi la nova línia d’FGC, els mitjans de transport alternatius i l’ús del vehicle privat. Amb tot, però, el més significatiu és que hi ha més sabadellencs que treballen fora de la ciutat que no pas a la mateixa vila. Un escenari complicat per a una companyia local que el seu futur més aviat implicaria una visió interurbana del servei de transport i d’unes rutes locals més personalitzades. Una reconversió necessària, però gens fàcil d’abordar.
L’itinerari virtual també ens presenta una esquifida vegetació al·lòctona més pròpia d’una promoció immobiliària que no pas d’un espai històric. De fet, l’arrencada de les històriques alzines del Passeig va ser el punt d’inflexió de la davallada d’aquest espai central de la ciutat. Avui, després d’enterrar milers de metres cúbics de formigó per fer l’estació d’FGC i aparcaments per a cotxes, es fa difícil creure que la vegetació mediterrània pugui envair de nou el Passeig. Potser si disposéssim d’un mapa del subsol del Passeig i voltants, podríem conèixer on podríem plantar amb més o menys probabilitat d’èxit algun arbre mediterrani. També hi hauria l’opció d’omplir alguna plaça d’aparcament amb terra per fer-hi créixer la natura. I potser també seria encertat crear algun parterre desnivellat en superfície per plantar més verd. Malauradament, el formigó és massa barat i una solució fàcil per urbanitzar la ciutat.
