El monòleg de Van Gogh torna demà al Teatre Gaudí, després d’un mes aturat. El muntatge teatral es va estrenar el passat mes de setembre protagonitzat pel sabadellenc Jaume Garcia Arija i dirigit per Maria Clausó i Ever Blanchet. 18 anys després de la seva estrena, el 2002, i de tres intents de reestrenar-lo, torna al Teatre Gaudí de Barcelona. L’obra, que s’havia d’allargar fins al mes de novembre, ara es prorroga fins al 31 de desembre.
Garcia Arija garanteix que les mesures que es prenen són estrictes i segures. D’altra banda, la sala ha avançat els horaris per evitar solapar-se amb el toc de queda, malgrat que el sector cultural es salva del toc de queda i es permet retornar més tard dels actes culturals. Dijous, divendres i dissabte el monòleg tindrà lloc a les 18 h. Diumenge, a les 17 h.
És una obra a base de pinzellades espontànies i desendreçades d’emocions i diverses capes de reflexions de l’autor neerlandès. Un diàleg unilateral intens que requereix l’atenció absoluta de l’espectador. Emmarcada en un escenari auster i minimalista, el videoart i l’actor únic capten el protagonisme. I els dos elements dialoguen entre ells: “La paraula de Van Gogh permet entendre l’obra que es projecta a la paret. I la pintura acaba per definir el que l’actor no diu amb paraules”, defineix Clausó, directora de l’obra. L’aposta d’aquesta reestrena és la immersió de l’espectador en les obres de l’artista neerlandès. A tres parets de la sala més petita del Teatre Gaudí es projecten imatges de les pintures de Vicent Van Gogh vinculades als fragments del monòleg que es van succeint.
L’obra és una adaptació dramatitzada del llibre Cartes a Theo i està basada en la correspondència que Vicent Van Gogh enviava al seu germà. Es tracta d’una selecció de fragments de l’obra en què Garcia Arija encarna la bogeria, les inquietuds i pors de l’artista i recrea reflexions sobre l’art, l’amor, la vida i la mort. Tot, amb un qüestionament ineludible a l’academicisme i una anàlisi de les tècniques postimpressionistes en les arts plàstiques. Unes reflexions que Ever Blanchet interpreta entre les línies del llibre i incorpora com a part de la reconstrucció de l’artista.
