[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
Tenir 13 anys no ha estat mai fàcil. Ni al 1979 ni al 2020. En el meu cas ja no era un nen, però tampoc encara un adult. Tot canviava massa de pressa i em sentia com un culpable al qual estan sempre a punt d’enxampar.
Vivia a Barberà del Vallès, al barri de la Romànica, però tot ho feia a Sabadell, al centre. Estudiava al Sant Nicolau, i em movia a cop de bus –Auto Transportes Martí–. Precisament, l’estiu del 1978, a causa de l’escassedat de moneda fraccionària, les caixes d’estalvis van substituir les monedes de pesseta i de duro per “Segells d’estalvi infantil”, una eina creada amb una finalitat completament distinta. L’empresa d’autobusos també va imprimir els seus propis cupons, per valor de dues pessetes. I és que una moneda d’una pesseta valia… més que una pesseta.
Va ser en aquest context que vaig veure, una tarda de maig, un astronauta amb llumetes repartint sobres de colors al Passeig Manresa… Però a això ja hi arribarem.
Sabadell em semblava una ciutat marciana a ritme del Jive Talkin’ dels Bee Gees, joieta de la banda sonora del film Saturday Night Fever. No em podia treure del cap aquesta ni altres cançons d’una pel·lícula que, per cert, estava vetada als menors de 18 anys i no vaig poder gaudir fins molt, molt després. Per contra, quan s’estrenà Grease, no apta per a menors de 14, el porter de l’Euterpe va fer la vista grossa…
Sabadell era pur Jive Talkin’ (argot) i jo no entenia res. Quan menys t’ho esperaves, apareixia una manifestació, i els tètrics grisos repartien llenya a dojo. Les parets del carrer eren plenes de guixots polítics, més hereus del maig del 68 que no pas del naixent grafiti novaiorquès. Recordo algunes inscripcions: “Ni Opus ni banqueros, Falange con obreros”, “Sabadell, ciutat oberta”, i l’A anarquista inscrita en un cercle, la meva preferida.
La crisi econòmica era de cavall, molts barris eren un fangar. Famílies senceres d’amics i parents van emigrar a Mèxic o a l’Argentina a la recerca d’una feina. El desembre del 1978 s’havia votat la constitució i a l’abril següent ja teníem els primers alcaldes escollits democràticament.
No devia fer ni un any que Farrés era alcalde quan, anant pel centre, un senyor que repartia exemplars del Diari de Sabadell i de la Conca del Ripoll me’n va donar un. La portada era sensacional: EL ALCALDE SECUESTRADO. “El secuestro ha sido reivindicado por el Bloque Campesino-Funcionario Español”, afegia un dels subtítols. Un clàssic de les fake news en versió festiva, enriquit amb anuncis com el de la Joieria Falos (per Fayos), amb el dibuix d’un diamant a la punta d’un gland. Signava el col·lectiu La Patata de la Kolontai.
Després d’això em vaig allunyar de Sabadell. Tres anys intern en un col·legi de Tona em van desconnectar d’aquell garbuix surrealista. Molts anys després, en fer-me historiador de l’art, Vicenç Altaió em va proposar com a comissari d’una exposició sobre la revista Èczema al Museu d’Art de Sabadell. Aleshores va reaparèixer, com un fantasma, l’astronauta amb llumetes: es tractava de l’artista balear Tomeu Cabot repartint els cromos del Pirata Àlbum, sisè lliurament d’Èczema. Ho podeu llegir al Diari de Sabadell de veritat.
M’havia passat la vida ensopegant amb fets sense sentit –com dur a reparar el rellotge a l’Alfons Borrell– i de sobte tot estava connectat, com en el famós discurs de Steve Jobs a Stanford. Ves per on.
