Ciutat

Antoni Bassas: “M’imagino un Barça estabilitzat i guanyador”

Bassas, en una imatge d'arxiu / cedida

El pròxim 24 de gener, més de 1.700 sabadellencs, socis del Barça, estan cridats a les urnes per escollir el nou president del Barça. El reputat periodista Antoni Bassas (Barcelona, 1961) serà el número 2 de la candidatura de Sí al Futur, encapçalada per Víctor Font. De Sabadell, guarda un record especial de l’alcalde Antoni Farrés, que va ser tertulià de ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de qui només té bones paraules. Tanmateix, recorda les tardes a la Nova Creu Alta quan el Centre d’Esports era a Primera Divisió, a finals dels anys vuitanta.

Per què decideixes fer el pas? La primera perquè el Barça travessa la meva vida. El meu pare em va fer soci quan jo era petit i ara sóc pare d’un soci i una sòcia. Pel mig, hi ha hagut catorze anys de transmissions del Barça amb el Puyal, el programa del centenari del Barça a TV3 Aquest Any Cent, el llibre ‘El pam de la glòria’ i hores i hores de conversa amb Cruyff, Núñez, Reixach, Guardiola… En definitiva, amb molts actors de la vida del Barça dels últims quaranta anys. Potser, en aquests moments de la meva vida és de les poques coses que em quedaven per fer. I després em passa una cosa a un coler com jo, que no acostuma a passar. I és que un amic teu et diu: tinc un projecte pel Barça i et vull presentar una candidatura del Barça. Si només fos un amic, diries molt bé i molta sort, però resulta que aquest amic és una persona que el conec bé, des de fa vint anys, conec la seva mare, dona, fills … És un culer de cap a peus, que porta el Barça al cor, però sobretot el porta al cap, l’ha pensat moltes vegades. És una persona honrada. Un empresari capaç que es mou bé en l’escenari internacional, que m’ensenya el seu projecte, i dic: ‘Ostres! Això és realment el que ara necessita el Barça en aquests moments de caiguda lliure’. Vam començar gestionant la decadència i ara, miris on miris, la situació és bastant precària.

Quines són les qualitats de Víctor Font que t’han seduït? És un empresari capaç. És una persona que va crear la seva pròpia empresa amb més de 250 treballadors. Ha viscut quinze anys a l’estranger, s’ha mogut per tot el món: els Estats Units, Llatinoamèrica, Àfrica, Pròxim Orient, Sud-est asiàtic. Per tant, és una persona que té molt coneixement de l’economia internacional i de la marxa dels negocis al món. Es mou bé en l’àmbit financer, en l’àmbit de les empreses que podrien ser partners del Barça. D’altra banda, té el cap molt ben estructurat i ara el Barça, evidentment no és una empresa, però s’ha de governar amb molt de rigor: no pot ser que ingressem X i que en gastem més o molt més. Ara no hi ha diners per fitxar. Aquestes coses el Victor les té molt clares. A més, ell sap perfectament que ser un soci futboler no et converteix en un expert. Per tant, els fitxatges, la secretaria tècnica i la presa de decisions que ens farà que tinguem un equip guanyador, amb incorporacions del planter, no ho pot decidir, com s’ha fet tradicionalment tota la vida, un president constructor o advocat: A cada àrea hi haurà els que més en saben. I això és el que diu el Victor quan diu que portarà el club al segle XXI: Oi que no se’ns acudiria jugar amb jugadors amateurs, si ja fa dècades que es juga amb jugadors professionals? Doncs no podem tenir gent amateur prenent les grans decisions. Anem a buscar els millors executius.

Es podria dir que passes de fiscalitzar a ser fiscalitzat Hauré de deixar de fer de periodista, no de ser periodista, perquè de periodista en seré sempre i no ho deixaré de ser mai. Però, sí, aquesta no serà la meva activitat. Entenc l’analogia entre la fiscalització i la crítica periodística, però jo personalment no m’he plantejat mai la meva feina com un fiscal. El fiscal busca culpables. Jo crec que el periodista el que busca és la veritat. Ha de mirar de buscar la veritat i ensenyar-li i proposar-li a la gent elements perquè puguin entendre què és el que està passant. Jo ara, evidentment, si guanyem i treballo al Barça, no faré de periodista, però procuraré explica’ls-hi als barcelonistes què és el que està passant. No dic que aquesta sigui la meva activitat a partir d’ara, sinó del Barça a través dels seus èxits esportius i dels seus fets expliqui als barcelonistes com per fi hem canviat i hem entrat al segle XXI.

Quin serà el seu paper? Jo no estaré a la Junta Directiva, però segurament m’ocuparé del gabinet de la Presidència, sent la mà dreta del president. Com que vinc del món del periodisme, no és aventurat pensar que puc donar un cop de mà sempre que se’m requereixi a l’àrea de comunicació. Si governem l’any 2024, i després de fer el programa del centenari del Barça a TV3, el Barça complirà cent vint-i-cinc anys i s’haurà de celebrar i naturalment m’agradaria molt ser un dels encarregats de la festa.

Com s’imagina el Barça d’aquí a quatre anys, coincidint amb el 125è aniversari de la seva fundació? Definitivament estabilitzat, definitivament al segle XXI i guanyador, guanyador. Me l’imagino orientat esportivament per Xavi Hernández i per gent de la seva confiança. Me l’imagino havent deixat enrere el pitjor d’aquesta etapa i havent sortit d’aquesta decadència, que gairebé era una agonia. I, sobretot, me l’imagino un club i no una societat anònima. Aquesta és una de les altres passions que mou aquesta candidatura. No d’aquí a quatre anys, d’aquí a deu anys, el Barça continuï sent un club. Això ens dóna una força diferencial amb molts altres projectes esportius que corren per Europa, però que naturalment tenen un múscul econòmic al darrere que no és el del club.

Econòmicament es diu que el club està molt malament. És realment així? Els socis no sabem tots els detalls, però el que se’ns ha dit preocupa. Hem sentit el president de la comissió gestora dir que el Barça ha fregat el concurs de creditors. Hem sentit del president de la comissió gestora dir que hi ha factures que no pensa pagar perquè diu que no les entén o que no sap a què corresponen. La situació és preocupant. I això em fa dir-te que el 24 de gener, quan es vagi a votar, a part de la passió i la il·lusió o com de bé o malament li pugui semblar un candidat, ha de pensar en quina és la situació del Barça. O entrem en la voluntat de salvar-lo o no el salvarem. I això demana molta passió al cor i un cap molt fresc. I això és el que té el Víctor. Demana de part del soci alguna cosa més que un vot de rampell. Demana 30 segons de pensar-s’ho en calma.

Hi ha la possibilitat que el Barça es converteixi en una societat anònima? El perill és si les coses es continuen fent malament. Nosaltres estem aquí, en bona part, perquè el Barcelona continuï sent un club. Ara no es pot governar com quan el Gamper el va fundar o fins quan fins i tot Núñez, o els que van venir després. No podem posar el club només en mans de socis que tenen diners per avalar i un mínim de cinc anys d’antiguitat de socis. A què es dediquen? Què poden aportar des del seu coneixement al Barça? Si posem el Barça en mans d’un equip solvent, d’un president com el Víctor, que entén que avui en dia un president no és un senyor que va amb la capa de Superman solucionant-ho tot, sinó que ha de treballar en equip.

Per evitar-ho, es podria demanar al soci una contribució a fons perdut? No sabrem exactament quin és l’esforç que hem de demanar als socis fins que no entrem al club. Però aquesta, ara mateix, no és la primera mesura. D’altra banda, la societat ho està passant malament. Com aquell qui diu, no ens havíem tret de sobre els efectes de la crisi econòmica del 2008 que ha arribat la pandèmia que ho ha agreujat tot. I per tant la primera mesura no pot ser demanar als socis que posin més diners. Hem de veure quin és l’estat financer, quina capacitat té el Barça de renegociar el deute a curt termini, que serà d’uns 400 milions d’euros a 30 de juny. També hem de veure quina capacitat tenim de renegociar contractes dels jugadors del primer equip i en funció d’això buscar interlocucions amb el món financer que ens permetin que el Barça sigui viable- Els socis no han de ser els primers que han de rebre la mala gestió amb la qual el Barça està.

Arribar a la presidència comporta afrontar diverses ‘patates calentes’ com, per exemple, l’Espai Barça.  Sí al Futur afronta l’Espai Barça amb la clara convicció que el Palau Blaugrana i el Camp Nou no poden continuar així, sobretot el Palau. Gairebé et diria que és més urgent de fer i seria més fàcil i més ràpid de fer que el nou Camp Nou. Per tant, s’ha de fer. Hem de veure amb quines condicions econòmiques, perquè aquest Espai Barça es va vincular amb un acord que va presentar la directiva de Bartomeu amb Goldman Sachs i s’ha de veure la lletra petita. Ara, el Camp Nou i el Palau blaugrana ja no poden continuar més. Són recintes esportius del segle XX i ja fa vint anys que estem al segle XXI.

I sobre la continuïtat de Leo Messi? És important entendre que quan estem parlant de Messi no estem parlant d’un jugador qualsevol. M’he preocupat d’entendre quina càrrega històrica tenen jugadors a qui no vaig veure jugar com Ladislau Kubala, per exemple. I és evident que no hi ha hagut mai a la nostra història un jugador com Messi. No només perquè sigui un crac i un mite sinó perquè l’hem fet a casa. El més bonic de la història del Barça i de Messi és que és un nano que arriba amb 13 anys i, de moment, després de 15 anys, de futbol extraordinari, on bat tots els rècords personals, guanya sis pilotes d’or, contribueix a quatre Copes d’Europa, innumerables lligues, i a escurçar la distància amb els nostres rivals. Una cosa és que messi estigui més a prop del final que del principi. Això sembla que és evident, però quan ell acabi de jugar no s’ha acabat Messi. Messi pot continuar representant el Barça i això és el que hauria de passar: entre tots no espatllar aquesta història que gairebé és de conte de fades. I amb Messi hi ha una altra cosa. Sí al Futur té un pal de paller que es diu Xavi Hernández. Tu no creus que Xavi Hernández i Leo Messi poden parlar amb una intimitat i amb una confiança que cap de nosaltres pot parlar. No vull carregar a les espatlles de Xavi aquesta cosa històrica que Messi continués, però dic que em sembla que estem a les millors mans per aconseguir ensenyar-li que hi ha un projecte.

En algun moment, arribarà el Barça post Messi. Com serà? Després de Messi, que no sabrem quan serà, i esperem que tardi encara, el Barça vol dir planter. Si una vegada el podi de la pilota d’or va ser Xavi-Iniesta-Messi, sabem com fer-ho. Per tant, apostar per La Masia i un tret distintiu que sempre ha procurat tenir els millors jugadors del moment. I excepte Pelé els ha tingut, inclús Di Stéfano, que el vam tenir 30 minuts i després ens el van robar.

Es pot exportar al Barça un model de club com el del Bayern de Munic amb topalls salarials sense grans sous astronòmics? Hem de mirar de veure com s’organitzen els competidors que més ens han fet la guitza a Europa en el sentit del dolor esportiu. Precisament, en el cas del Bayern què hi veus? Ex mites del club amb capacitat. Hem d’identificar els mites del Barça amb capacitat d’assumir responsabilitats en el futur. Si als culers ens agrada jugar d’aquesta manera, hem d’assegurar que jugarem d’aquesta manera durant molts anys, naturalment evolucionant el joc, perquè no és el mateix la manera que jugava el Dream Team de Cruyff que l’equip del Sextet de Guardiola.

Fa diverses setmanes, el sabadellenc Oleguer Presas explicava a El Nacional que el lema ‘Més que un Club’ s’havia convertit en una etiqueta de màrqueting. Ho comparteix? Estic parcialment d’acord amb l’Oleguer Presas, en el sentit que la paraula valor s’ha prostituït. L’hem fet servir per gairebé tot i ja no sabíem que volia dir, fins al punt que, a vegades, els fets ens desmentien. Jo crec que la qüestió del ‘Més que un Club’ el Barça continua tenint una representació que va més enllà de l’àmbit estrictament esportiu i que entronca amb la idea fundacional de Gamper: el Barça és una de les primeres institucions de Catalunya i en l’àmbit mundial i de coneixement mundial, la primera. Això és ser ‘Més que un Club’, però hi ha una part que en efecte s’ha perdut i hem repetit sistemàticament ‘Més que un Club’ sense tenir molt bé quin sentit havia de tenir, no només en el terreny del catalanisme i del dret a decidir, sinó també al món. Una idea molt bona que va donar una pista de per on es podia anar al concepte de ‘Més que un Club’ al món en el segle XXI va ser posar-se Unicef a la samarreta. Allò ho va entendre tothom.

Històricament, el Barça sempre ha tingut la llosa dels ismes. Víctor Font en quin espai se situa? Víctor Font és el candidat que pot votar tothom hagin sigut de l’isme que hagin sigut. Som partidaris del bon govern i del joc de la possessió, en la necessitat de tenir la pilota per atacar i defensar. Som cruyffistes i guardiolistes. I això ho podrien dir altres candidats, però hi ha diferències respecte als altres: venim amb les mans plenes i sobretot no pertanyem a cap passat. Pensem que ara s’acaba una etapa que va començar el 2003 amb Laporta, després Rosell i Bartomeu. Van arribar en el mateix tren tot i baixar en estacions diferents. No estem per fundar cap isme, sinó per tirar un club que està delicadíssim.

Un cop coneguts els precandidats, sembla que es dibuixa un duel Laporta-Font, té la mateixa sensació? És veritat que s’està imposant, i no ets l’únic que m’ho pregunta. Noto en l’ambient que hi ha dos favorits, però això ho han de dir els socis dues vegades, ara amb les firmes i després a les eleccions.

Què li va semblar la pancarta de Laporta a Madrid? És un bon cop de màrqueting, però darrere d’una pancarta hi ha una bastida. Una pancarta no és un projecte.

Comentaris
To Top