[Per Manel Cunill i Llenas, ambientòleg]
La ciutat fabril va ser el resultat d’un ecosistema excepcional configurat per diferents elements biòtics (les persones) i abiòtics (les màquines). Malgrat la simplicitat acadèmica d’aquesta definició, és evident que les coses passen en un indret i no pas en uns altres, aparentment molt similars. En els processos de transformació social, o bé d’innovació i establiment de determinades activitats socioeconòmiques, s’evidencia aquesta existència d’ecosistemes singulars que permeten emergir i consolidar nous paradigmes. Lògicament, això no es deu a l’atzar, sinó a la cultura política i la idiosincràsia de la comunitat.
També és cert que els ecosistemes estan sotmesos a tota mena de pertorbacions que incideixen sobre aquells que en depenen. En aquest context, una comunitat diversificada estarà més preparada per reeixir davant de les adversitats. I, per altra banda, la manca de desig de pertànyer o bé l’exclusió de la comunitat esdevé un fracàs i una pertorbació recurrent.
Aquesta manca de cohesió i la pèrdua de noves oportunitats explica molts dels processos de decadència de diverses ciutats d’arreu del món. Per aquest motiu, la prospectiva i cultivar la resiliència són dues receptes imprescindibles.
La dimensió territorial dels ecosistemes no sempre respon als límits administratius dels quals ens hem dotat des de fa dècades. Una prova d’aquesta disrupció són les tecnologies de la comunicació, sigui presencial o virtual. Per exemple, a la xarxa és possible crear infinites comunitats i interrelacionar-nos, però són totes d’interès i viables? Fins a quin punt la pertinença al lloc i la interacció presencial són l’evidència de formar part de la comunitat?
Amb tot, els ecosistemes són el patrimoni intangible més valuós de les ciutats i sovint ens n’oblidem, o fins i tot desconeixem. La idea pretèrita del paternalisme de l’estat-administració no hauria de minar els projectes d’una comunitat activa en la millora del seu ecosistema i llur potencialitat. Amb poques paraules, l’ecosistema el formen les nostres experteses i aliances, i el rol que hi desenvolupem cadascú. És una prioritat de ciutat definir els nostres ecosistemes.
L’anunci de la candidatura de Sabadell a la capitalitat de la Cultura Catalana per al 2024 és un exemple oportú per reflexionar al voltant d’un dels ecosistemes importants que té la ciutat. I més amb una llarga trajectòria de reflexió i pensament com el pioner Mapa Cultural del 1995. Els actius culturals de la ciutat són potents, però la minva de recursos econòmics derivats de la desaparició de la Caixa de Sabadell ha estat més que notable. L’antiga obra social va ser durant dècades un motor bàsic per a la cultura de l’ecosistema cultural vallesà. Malauradament, sense un substitut prou solvent per col·laborar amb l’activisme cultural.
Un altre exponent financer de la ciutat, com és el Banc Sabadell, no ha destacat per la diversitat de suports a la cultura. Bàsicament, s’ha centrat només de forma significativa en temes molt puntuals. Aquesta situació ens posiciona en un entorn canviant que requereix empatia, noves propostes, aliances i eines. I això implica canvis substancials per part de l’Ajuntament. Fiar massa coses a les candidatures i capitalitats no sé si ens convé gaire, més aviat hauríem de destinar recursos i esforços a fer emergir el nostre ecosistema cultural.
