Publicitat
JOSEP RAMON GIMÉNEZ

De la generació Covid als nous temps esperançadors

[Per Josep Ramon Giménez, periodista]

Acabem de deixar enrere les festes amb què els antics del nostre racó de món celebraven l’entrada al solstici d’hivern, quan el sol començava a créixer, allargant-se els dies i les collites s’havien d’emmagatzemar, el bestiar recollir o tenir-lo a prop de les quadres, i les famílies combatien el fred de l’hivern passant hores al caliu del foc, dedicant-se a conservar aliments i a fer feines domèstiques. Per això, abans de tancar-se dins de casa, aquí i allà segons cada cultura, festejaven l’arribada de la nova estació. I l’Església catòlica va pensar que aquestes festes dedicades al sol podien ser un bon moment per celebrar el naixement de Jesús. A l’encesa de fogueres d’antany li succeeix l’enllumenat dels carrers i de les llars, i per fer calerets i posar tothom content, també celebraríem l’arribada dels regals als més petits amb Sant Nicolau i les seves variants de pare Noel o Santa Claus. Però com que aquí no ens trauran mai el Tió i els Reis d’Orient –això espero–, doncs ho celebrem tot i a gaudir a fons de les festes!

No vull entrar en les frustracions festeres a què ens han obligat les restriccions per prevenir els contagis de la Covid-19, ni en l’escassa eficàcia que han tingut, vist com han pujat tots els indicadors, perquè qui més qui menys ja n’ha parlat prou. Prefereixo parlar dels més petits, les esponges que absorbeixen tot el que els envolta, que imiten els pares i paren l’orella en les converses dels adults, i que sembla que no hi siguin. Aquestes vacances, en què han passat més hores a casa, han estat més al corrent dels problemes, de les notícies, i han estat ben conscients del que s’estava vivint, alhora que gaudien de l’esbarjo, demostrant la seva innata energia. Com deia Josep Mercadé la vigília de Reis en aquest diari: “Hem constatat que la capacitat d’adaptació dels més petits és molt més gran que la de la resta de persones. Només cal veure pel carrer o en qualsevol plaça on juga la quitxalla que el fet de portar mascareta ho han normalitzat molt més bé que els grans”

Publicitat

Aquests dies, en què he pogut passar unes estones amb les meves dues netes, els he xuclat una bona dosi d’energia, que bona falta em feia, i he conviscut amb la generació Covid. El més palès d’aquesta afirmació em va venir de la mà de la neta gran, sisè de primària. El seu grup bombolla s’ha inventat el joc de la Covid per quan surten del menjador al tros de pati, “més limitat del que ens tocaria, ara que no podem jugar a futbol o a bàsquet, i ens avorríem”, remarca. I diu que s’han inspirat en altres jocs, com alguns dels que fan a educació física “per cremar calories” i que està en la línia del “tocar i parar”. Quan surten de dinar en són 14, “menys, seria molt avorrit, i millor si fóssim tota la classe de 26”. Els rols de cada participant van en proporció a la dimensió del grup. Però per als 14 de la bombolla del dinar són dos o tres Covids, dos o tres gels hidroalcohòlics i un parell de metges, camuflats entre la resta, que són els ciutadans. Només els Covids i els gels van amb un distintiu (peto, gomet...), però la resta no. “És la profe la que diu a cau d’orella a la resta qui són els metges”, assenyala abaixant el to en dir-m’ho. De fet, el que és gojós és escoltar-la. Però aquí només afegiré que, com us podeu imaginar, a partir d’aquest repartiment hi entren tota mena de regles i d’estratègies. Només us deixo aquest comentari final: “La gràcia del joc és que el gel no mati de seguida qui és Covid, perquè s’acabaria el joc. La gràcia és que vagi protegint els ciutadans, perquè no es contagiïn i així allargar el joc, i en tot cas matar-lo cap al final”.

Les crisis que ha accelerat aquesta pandèmia –de salut, econòmica i social– a les quals potser ja hi anàvem igualment, però a poc a poc, no podríem considerar-les com a senyals que estem en un canvi d’era? L’eclosió de la cibernètica, la genòmica o les xarxes per Internet han generat tants canvis socials i econòmics que ja hi ha experts que aposten per donar-li nom a una nova Edat de la Terra. Fins quan hem de ser a l’Edat Contemporània? En un món d’algorismes, de videoconferències amb persones que viuen a milers de quilòmetres, d’ultraliberalisme econòmic i financer sense consciència social, d’espoli i depredació de tots els racons del planeta, d’un canvi climàtic que ens porta a l’abisme (aquí en un any hem passat del temporal Glòria al Filomena), de les imparables migracions de persones del sud econòmic que hem empobrit des del nord, de governants embogits i sense escrúpols que estenen la desraó entre una ciutadania que s’havia acomodat en un benestar que creia etern... La llista és inacabable. El fet és que estem en una època de producció de béns intangibles i de coneixement. Si els historiadors arriben a una convenció per buscar-li un nom, estarà bé. Però el que necessitem de debò és revertir el sistema d’una vegada.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top