[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Un estat és poder en un espai. I el factor espai s’entén com a obvi, donat, immanejable. Però els estats tenen centres de poder i capitals que no són opcions sense alternativa, fets neutres d’una evolució natural. En la concepció democràtica, el principi de representació de la població i el d’igualtat entre la ciutadania ens haurien d’il·luminar sobre com s’ha d’organitzar el poder (P) en l’espai. El principi democràtic hauria d’infondre significat al territori i dir-nos si té sentit, o si es pot criticar, un estat amb una súper capital, com Madrid o París. Perquè en el cas alemany sabem que distribueix els elements de capitalitat arreu, o que en cas americà fa equilibris amb capitals que no són la ciutat principal, Albany respecte de Nova York, Ottawa respecte de Toronto i Mont-real.
Si els poders de l’estat provenen de la seva ciutadania (art. 1r de la constitució), a Catalunya ens tocarien el 16,3% dels poders. Llavors els equilibris constitucionals serien més vius, no lletra morta, ni la ciutadania seria súbdita. Ara tot l’estat és a Madrid, l’estat és Madrid. No és que a Barcelona li toqui el Senat, és que li correspondria una gran proporció de tots els aparells de l’estat: administratius, judicials, militars….
Concentrar el poder en un sol lloc només es justifica perquè el centre és el punt més empatat de cara a l’accés (dibuix de l’esquerra). Perds el poder, del qual n’ets la font originària, però el situes a un lloc equidistant de tothom. Aquest argument només se sosté si cal viatjar al lloc del poder, perquè si la comunicació és telemàtica, com anem aprenent a fer, un poder plenament distribuït és ben possible (dibuix del mig) i, de fet, ho és des del temps dels correus. I tot poder democràtic és un poder distribuït, almenys d’origen.
Hi ha dues solucions: poder distribuït en funció de la població, o poder localitzat en funció del seu millor accés. En aquest segon cas, hi cap la possibilitat de la gran capital central (un Madrid), o l’alternativa d’un poder totalment perifèric sense cap poder al centre. Perquè, si es tracta d’accés, el centre encara tindria millor accés a tots els poders precisament per ser al centre geogràfic (dibuix de la dreta), mentre que per als de la perifèria els desplaçaments es multiplicarien per arribar als extrems de l’estat. Sí, pot semblar irreal, però el centre geogràfic, completament buit de tot poder, encara accediria en molt millors condicions al conjunt dels poders que cap altre territori perifèric que en posseís directament una part. En síntesi, és més justa l’opció de tot el poder a la perifèria amb res al centre que el centralisme.
El pitjor negoci és que, en nom de l’accés igualitari dels perifèrics al poder, el centre acabi quedant-se’ls tots. I el pitjor és que aquest l’obtingui sense preu, regalat, l’usi i l’abusi.
Com a mínim, un poder concentrat hauria de pagar el seu benefici. Si poder són diners, la despesa o la seva decisió no es pot concentrar en nom del paternalisme respecte als súbdits administrats. No és solament que hi ha d’haver un finançament autonòmic just i equitatiu, sinó que l’aparell central de l’estat no pot doblar-se en estructura al centre, que és el que avui succeeix: Madrid capital autonòmica + capital d’estat + dúmping a la resta.
Ximo Puig, el president valencià, ha començat a fer unes hipòtesis de poder distribuït, que només tenen dues sortides: o són pura retòrica o li tallaran el cap. En síntesi: el principi democràtic, entès com a origen de tot poder, qüestiona directament la centralització abusiva i demostra que la disputa territorial és un obligat debat de poder. Ni un incordi ni una subversió, pur debat democràtic. En conclusió, una incontestable súper capital posa en qüestió el principi democràtic i Alemanya no és un alienígena sinó un model ben viu.
