[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
L’altre dia, remenant calaixos a casa, els meus fills van topar amb un antic disquet de tres i mig. El van estar examinant, encuriosits, atrets sobretot per la làmina platejada de la part superior i el seu moviment lateral. “De què serveix això, papa?”. Em va costar fer-los entendre que, en una època no tan llunyana, per transportar la informació entre ordinadors, calia un utensili com aquell. Em van mirar amb la mateixa incredulitat, suposo, amb la qual devia mirar jo els meus pares quan m’explicaven el funcionament de les neveres de barres de gel.
La meva primera experiència amb Internet va ser a classe d’informàtica. Recordo que el professor ens va explicar que l’escola havia dut a terme una gran inversió adquirint un aparell anomenat mòdem. A l’aula es va fer un silenci expectant al voltant d’una pantalla. El professor va marcar uns codis i vam començar a sentir uns sorolls estranyíssims, que semblaven venir del més enllà. Vam estar prop d’una hora intentant que es carregués una pàgina a través, si la memòria no em traeix, del Netscape Navigator. Sense aconseguir-ho del tot, vam haver d’avortar la missió perquè la companyia de telèfon cobrava aquella aventura per minuts i el professor s’apreciava el seu lloc de treball.
Els joves que ara tenen menys de 30 anys ja formen part del col·lectiu que, en paraules del sociòleg Marc Prensky, es denomina nadius digitals. Són persones que han crescut en un entorn en el qual Internet i la connectivitat són com l’aire que respirem. Mai abans a la humanitat una generació havia tingut a l’abast tanta informació. A priori, el seu rol dins la modernització de l’economia del país hauria de ser cabdal. Però, paradoxalment, a Espanya tenim una taxa d’atur juvenil de prop del 41%, que triplica la mitjana de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).
Com a president de la Xarxa Onion, acudeixo sovint a juntes, fòrums i assemblees. A moltes d’elles em trobo que, amb quaranta-un anys, soc el més jove dels assistents. On són els joves? Em nego a pensar que tots estiguin asseguts al seu sofà gamer esperant que els cridin per sopar. En els documents que s’estan elaborant sobre els fons Next Generation de la UE tampoc veig la seva participació. No seria prudent que, almenys, algú els preguntés com volen que sigui el seu futur? Perquè el futur, no ens enganyem, és seu.
