DSTaula

Locals amb tradició familiar

El món del ciclisme de Sabadell i Cal Pare tenien, i tenen, una relació molt estreta / CEDIDA

Cal Pare 1895 (0 1900)

El Bar Restaurant Cal Pare és un establiment centenari que, a més de la gastronomia, ha tingut, al llarg dels anys, lligams amb l’esport, l’art i la cultura. A Sabadell, que durant una època va ser considerada la  Ciudad Piloto del Deporte Español, sempre hi ha hagut establiments del ram de l’hostaleria relacionats amb l’esport, i Cal Pare n’és un bon exemple.

Fundat l’any 1895, és un dels establiments en funcionament més antics de Sabadell. Ha estat successivament bodega, cafè, bar i restaurant.

Malgrat el seu nom, durant els darrers seixanta anys, el pal de paller del negoci han estat les dones. La Trini Villorvina Esteve va heretar de la seva àvia, Trinitat Franch Alberich –a la qual no va conèixer– el gust per la cuina catalana, i de la seva mare, Dolors Esteve Franch, la psicologia comercial. Característiques clau per dur endavant un negoci d’hostaleria.

La Trini és matinera i feinera. Es lleva ben d’hora per començar a aviar les truites i els plats guisats. Feina que després seguirà el personal de la cuina.

Al matí, els amants de l’esmorzar de forquilla i ganivet poden trobar a Cal Pare gran varietat de suculents plats que, acompanyats d’un porronet de vi, fan la delícia i el benestar. Un bon esmorzar és l’avantguarda d’un bon dia. Es poden trobar excel·lents especialitats com el bacallà amb samfaina, els callos, les mandonguilles, els pops amb salsa o les faves a la catalana. A més, el menú de migdia no té res a envejar al dels restaurants més coneguts.

Encara que durant una època es va acreditar la fundació l’any 1900, realment va ser el 1895 l’inici de la història i de la nissaga de Cal Pare. Aquell any va ser quan el matrimoni format per Dolors Pujol Vila i Emili Figueras Vilanova van obrir una bodega al peu de la carretera que va a Castellar del Vallès, és a dir, la carretera de Prats de Lluçanès, l’actual B-124, que comença a la plaça de la Creu Alta. Aleshores la Creu Alta pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa. Aquest matrimoni no va tenir fills. La Dolors va enviudar i es va casar en segones núpcies amb en Miquel Esteve. Tampoc hi va haver descendència, però van fer de cap i casal de família, de veïns i d’amics, de tal manera que tothom deia que anava a cal pare. D’aquesta manera en Miquel Esteve va prendre aquest sobrenom que va quedar, primer com a nom popular i després com el nom comercial. A la seva mort, la bodega va passar al seu germà Carles Esteve Estadella, l’avi de la Trini. Aquella bodega, que en el seu inici duia el nom de Ca la Dolors, és, al cap de més cent anys, el genuí, popular i autèntic Bar Cal Pare.

És trist, però, que un establiment més antic que les lleis que regulen aquests tipus de negocis en sigui víctima. Amb les lleis actuals, no estan permeses moltes de les prestacions i privilegis que ha anat afegint i que haurien de ser legítimes, només per l’antiguitat de l’establiment. Però no és així. Vol dir que no es pot fer cap traspàs, ni als fills, ni a ningú. En cas de fer-ho no seria permesa l’estructura actual. Per tant, llarga vida a la Trini Villorvina, perquè mentre ella hi sigui, Cal Pare es mantindrà obert i viu.

Hotel Urpí 1890

L’Urpí és un establiment centenari i emblemàtic, regit i administrat, des de fa més de cent anys, per la mateixa família i que ha estat, i és, memòria viva de la ciutat de Sabadell.

A més de l’hotel, disposa de cafeteria, de restaurant i d’amplis salons per celebració de festes i banquets, amb una cuina notable i distingida. L’entranyable cava per a concerts és un complement indispensable. És un soterrani, que va ser una bodega, plena de botes de vi, mentre l’establiment era una taverna; que va ser, també, un gimnàs d’entrenament dels integrants d’un club de boxa; després va ser discoteca; a continuació sala de banquets i convencions i, actualment, els cosins Josep i Pere Urpí, l’estant convertint en un referent dels concerts musicals a Sabadell.

El senyor Josep Urpí i Margarit és integrant de la tercera generació familiar. El seu avi Josep Urpí i Mateu, fundador de la nissaga, l’any 1936 va convertir la fonda en un hostal. I el seu pare, Pere Urpí i Figueras, l’any 1960 el va convertir en hotel. I des d’aleshores l’han anat fent créixer. Actualment li toca el torn al seu fill, Josep Urpí i Guercia, que és qui controla les regnes del negoci.

Si volem començar per l’inici, ens hem de remuntar a l’any 1890 quan el senyor Josep Urpí i Mateu i la seva germana van arribar a Sant Pere de Terrassa procedents de Sant Andreu del Palomar. Havien rebut una petita herència i ell podia deixar l’ofici de rajoler per fer-se càrrec d’una taverna en règim de lloguer. L’al·licient més gran era la proximitat a un dels llocs més concorreguts del barri: els Campos de Recreo de la Creu Alta, precursor del Teatre i Cinema Cervantes. Una taverna allà al costat havia de tenir la clientela assegurada. Tant era així, que al davant mateix també s’hi va instal·lar el cafè Espanyol.

Anteriorment, el senyor Maties Antúnez, promotor de l’edifici, ja havia llogat el cafè al senyor Antoni Feiner que, a més de la taverna, tenia al costat un negoci de teixits d’arpillera per fer sacs. Aquesta condició va batejar, popularment, aquella cantonada com a Cal Sacs. Aquest nom ha arribat fins als nostres dies. El senyor Antúnez va demanar a l’Ajuntament que aquell nou carrer que ell promocionava dugués el seu nom: Sant Maties.

Va ser quan el senyor Feiner va deixar el negoci, que el senyor Maties Antúnez va llogar-lo al senyor Josep Urpí i Mateu, donant inici a tota la nissaga. Al cap d’uns quants anys, l’any 1901, van fer tractes i el senyor Urpí va comprar la finca per vint mil pessetes. Hi ha constància que el maig de l’any 1903 va fer la primera ampliació. Pel que fa a totes les activitats com: cafeteria, restaurant, banquets, convencions, quinto o concerts, l’Urpí és tot un referent de categoria.

Restaurant Vilarrúbias 

El matrimoni format per Josep Flaquer Pujades i Mercè Solanot Talavera i els seus tres fills, el Fernando, la Rosa i la Mercè, van marxar del Vallès Oriental per anar-se’n a l’Occidental, amb el desig de trobar un futur millor per a tots els membres de la família. Deixant, així, enrere l’eterna incertesa de la pagesia. Aquell bar que la família Flaquer Solanot va arrendar el mes de març del 1957 és avui un acreditat restaurant de Sabadell; molt apreciat pels esmorzars de forquilla i ganivet que pot presumir d’una selecta cuina i que ofereix un tracte casolà i familiar. És el Restaurant Vilarrúbias.

El que desconeixia Josep Flaquer és que abans aquell establiment, que havia obert cap al 1900, havia estat un bar de senyoretes. Va haver de tallar en sec qualsevol intent d’enrarir l’ambient per part d’alguns clients.

El bar restaurant va prendre el nom del carrer on està ubicat, el carrer Vilarrúbias. Carrer afectat d’un gran contrast, durant molts anys va ser el carrer més ample de Sabadell, amb arbrat a cada vorera, però que no tenia continuïtat. Quedava tancat per la Casa de la Caritat per una banda i per la via del tren del Nord per l’altra. Aquesta condició el feia ideal per albergar la fira. Entre els anys 1944 i 1973 les fires d’estiu i d’hivern es van celebrar en aquest carrer.

L’any 1974 es va iniciar la segona generació de la mateixa família, el fill gran, el Fernando, casat amb la Maria Rosa Espinasa Puig, van prendre el relleu. Aleshores el carrer ja coincidia amb el traçat de la carretera C-1413a, amb la connexió a la Ronda Zamenhof i la carretera de Caldes. El restaurant Vilarrúbias va ser testimoni directe de tots els canvis.

El ciclisme està molt lligat amb el Vilarrúbias. Multitud de fotos penjades a les parets ho refermen. El Fernando n’era un gran aficionat, afició que va encomanar al seu fill Josep. Aquest s’hi va dedicar però sense arribar a professional. Va preferir seguir amb el negoci familiar. De manera que ara protagonitza, juntament amb la seva esposa la tercera generació familiar del Vilarrúbias. Josep Flaquer Espinasa i Maria Antònia Téllez Macías representen la generació actual d’aquell negoci familiar iniciat ara fa més de seixanta anys.

Comentaris
To Top