Palmes i palmons. Vestigis de temps passat que es neguen a marxar. És cert que enguany, a causa de la pandèmia, no hi podrà haver benediccions massives a les parròquies, com succeïa a Sabadell davant de l’Església de Sant Fèlix.
Tanmateix, palmes i palmons van més enllà de fet religiós. En un món globalitzat, en què els costums tendeixen a ser iguals a tot arreu, mantenir la palma i el palmó és (quasi) un símbol de resistència.
Un dels epicentres, a Sabadell, és Cal Masclans. La cistelleria del carrer de Sant Antoni viu aquestes jornades prèvies al Diumenge de Rams amb canades i vingudes. És, probablement, el comerç local que més palmes despatxarà. “Les benediccions no es faran, però molta la gent les compra igualment”, explica Miquel Gumí.
Ara bé, allò que quasi ningú no farà és penjar-les al balcó. “Nosaltres en penjàvem, a casa nostra, i érem 4 germans amb palmes i palmons”, explica la seva germana, Ana Gumí.
Miquel Gumí raspant un palmó / LLUÍS FRANCO
Mals esperits
“La gent de ciutat la penja per espantar els mals esperits i protegir la casa”, afegeix la mare de tots dos, Carme Masclans Sastre, que extraordinàriament atén aquests dies a la botiga i enllaça trenes amb fulles de palma.
Tanmateix, avui dia ja no es veuen palmes ni palmons penjats als exteriors de les cases angleses de la ciutat (ni de balcons d’edificis amb més alçada).
“Ara ja no es fa, aquí es penja poc”, diu el Miquel, tot afegint: “Entre altres coses, perquè cada vegada hi ha menys cases amb balcons i reixes”.
En canvi, és una tradició que ha perdurat a llogarets d’Andalusia i de Mallorca. De fet, la tradició de la casa amb algun element litúrgic està estès a molts de pobles del món. Al País Basc es penja un eguzkilore (la flor del card oberta i assecada) per espantar les bruixes. Entre els hindús és habitual fer un rangoli (en nepalès) a l’entrada de casa.
Carme Masclans Sastre, a la botiga / LLUÍS FRANCO
Sigui com sigui, a Cal Masclans trobareu tota mena de sortilegis. Palmons de fins a dos metres i mig d’alçada o de tan sols 50 centímetres. I si preferiu una palma (que no és més que un palmó treballat per la mà de l’artesà), en trobareu amb diferents ornamentacions.
Venen d’Elx
A més, Anna Gumí decora explícitament algunes palmes (que provenen dels camps d’Elx, a Alacant), amb una decoració extra composta per galetes, llaminadures, rosaris (de caramels, és clar) i llaços de colors. De fet, estan orientades al públic infantil (es regalaven als infants fins a complir els 12 anys), amb la clàssica divisió sexista (considerant-se les palmes de noies i els palmons propis dels nois).
A Cal Masclans també hi veureu palmons escabetxats (la fulla raspada), que el mateix Miquel Gumí escabetxa (a la imatge de dalt).
Totes les peces estan guardades en una bossa de plàstic, gràcies a la qual conserven la humitat mentre no es penja, aquest diumenge. “Fins als anys setanta, que no existien bosses de plàstic, havíem d’ensofrar cada vespre”, explica Miquel. Les tancaven en una sala fosca, en poals d’aigua… i encenien sofre per tal que mantingués el color groguenc (i no pas el verd propi de la fulla).
