Durant el franquisme, almenys als anys cinquanta i seixanta, els diferents barris de la ciutat tenien el seu vigilant, que recorria els carrers de nit. Així ho recorda el veí dels Merinals Miquel Sabaté, que aquests dies ha compartit una imatge de la felicitació de Nadal que el 1959 va repartir El vigilante del seu barri, que també desitjava feliç any nou als veïns.
El regal tenia forma de llibret, feia un pam d’alt i una mica menys d’ample i incloïa telèfons d’interès, horaris de taxis, autobusos i farmàcies, algun anunci, etc. Voluntàriament, els veïns sempre li donaven alguna propina, tant a ell com a les diferents persones que duien a terme els serveis municipals, recorda el Miquel. “El vigilant passava pel carrer i la seva feina era controlar que les cases estiguessin tancades, la gent dormís… no sabia exactament quina era la seva tasca”, recorda Sabaté, que aleshores tenia 11 anys.
La felicitació nadalenca d”El vigilante’ del 1959 / MIQUEL SABATÉ (Cedida)
En aquell temps, als Merinals hi havia les cases baixes com les del carrer de Fernando Poo i no s’havien construït els Grups Arraona, que van arribar anys després, per la qual cosa el sabadellenc creu que el vigilant “no devia tenir gaire feina, esta- va bastant tranquil”. El vigilant sempre portava un bastó i picava a terra amb les sabates quan passava per davant de les cases.
A les èpoques d’estiu, el Miquel recorda com cadascú sopava a casa seva, però el més habitual era que després els pares i els seus veïns sortissin al carrer -que encara no estava asfaltat– a prendre la fresca i algun dia el vigilant havia arribat a parlar amb algú, però no era habitual. Tot i que no recorda com es deia el vigilant, Miquel Sabaté sí que el va reconèixer fa uns anys pel carrer, però admet que no hi havia suficient confiança per dir-li res.
