[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Fa una setmana va venir Albert Om a Sabadell a presentar el seu darrer llibre El dia que vaig marxar. L’acte es va celebrar a La Llar del Llibre, amb totes les cadires plenes. I sense el vil virus hauríem estat moltíssims més. Era un divendres trist, gris, mig plovia. L’ambient de reclusió, de por al virus i l’esperança sobre l’efecte de les vacunes flotava a l’ambient. Un grup de persones desafiaven la por per assaborir una estona d’alta cultura. Al públic quasi tot eren dones. Com en tots els actes culturals als darrers anys. Una cosa ben estranya. Els homes ens estem idiotitzant per moments? O ja ho érem?
Quan baixava cap al centre per la presentació del llibre em van anar venint a la memòria moments de l’estada d’Om a la ciutat. S’hi va estar uns dos anys. Va ser enviat per l’empresa editora de Vic, Prosa, per engegar una aventura apassionant, fer el 9Nou de Sabadell, un diari que des de la modernitat i el progressisme faria la competència al Diari de Sabadell. Un grup d’amics li fèiem de pigall. No cal que ho busqueu al diccionari érem com el traductor de Google. Li traduíem els afers de l’idioma sabadellenc a l’osonenc. O a l’inrevés. A ell li dec la dèria d’escriure setmanalment. O sigui, aquells que s’emprenyen en veure els meus articles al Diari de Sabadell quan torni a venir a la ciutat li recrimineu. M’ho va proposar un dia i durant els següents deu anys vaig publicar una columna a la contraportada del diari els dimecres. També vaig fer durant deu anys les cròniques dels plens municipals. Li vaig proposar de la següent manera: el meu referent són les cròniques parlamentàries a Madrid de Josep Pla. Devia tenir un dia d’autoestima bestial. El més sorprenent és que em va dir que sí. Els polítics de la ciutat em deien: jo estic als plens i tot el que poses a les cròniques t’ho inventes. Bé, potser ja era això. Però l’època pre-Internet era molt millor que la d’ara. Cada dilluns portava el meu escrit a la redacció, al carrer de Sant Llorenç. No es podia enviar de cap manera. No hi havia ni fax! Així la fèiem petar, amb ell, amb el Joan Rueda i amb el Txus Medina. L’Albert sempre em canviava el títol del meu article. Va arribar un moment que ja no els posava, els d’ell eren sempre millors que els meus, és clar. Hi ha gent que si els diuen de què han d’escriure s’emprenyen. En canvi a mi m’agrada. Després d’una conversa a vegades em deia, asseu-te en aquesta cadira i escriu sobre tal tema, et dono vint minuts! Mentrestant, l’Om imitava a Antoni Farrés, ens pixàvem de riure. I aquell projecte es va fer realitat i va crear un dels moments més interessants de l’espai mediàtic sabadellenc. Dos diaris a la ciutat fent-se la competència. Va ser una etapa d’or de la comunicació. Ens hauríem de remuntar a la República per veure una lluita similar.
Però aquell projecte es va acabar. No va poder ser. Tots els prohoms de la ciutat de la política i de la cultura que es queixaven de l’enfocament ideològic del Diari de Sabadell van preferir continuar-hi publicant perquè tenia més lectors, deien. Una actitud molt sabadellenca criticar-ho tot, però no fer res per canviar-ho. Hi va haver un dia de comiat en què vam anar a prendre whisky a un pub del carrer de l’Advocat Cirera. Semblava que només a dues persones al món els semblés molt malament que s’acabés aquell projecte. Després vaig anar veient que n’hi havia més però no eren de Sabadell. Vam haver d’esperar vint anys més perquè un altre grup de joves fes una aventura similar ja des del mateix Diari de Sabadell.
Parlant d’Antoni Farrés, anys després vaig fer juntament amb en Xavi Domènech un llibre sobre l’enyorat alcalde comunista. Li vaig demanar que ens el presentés l’Albert Om. I vaig aprendre moltes coses aquell dia. S’havia llegit el llibre a consciència, tenia molts apunts pulcrament passats a màquina. I no es notava que hi era. La gran estrella dels mitjans catalans i desapareixia, això sí, controlant el temps, els temes i l’espai. I com aquell que no hi és, com aquell que no es fa notar. En vaig quedar meravellat. Les tres-centes persones del públic crec que ho van agrair. Va crear un espai màgic ple de ritme. És aquesta actitud d’estar a tot arreu i enlloc, el que meravella al país de les seves entrevistes a l’Islàndia.
Com deia a La Llar del Llibre, l’ambient era com el del carrer, no sé si era per la meteorologia o pel virus. Un dia trist, fosc, mig plujós, va fer que la presentació sense presentador fos un monòleg, tingués un aire com de confessió íntima, de lletania. Escriu sobre aquelles coses que ens passen i que no ens n’adonem. Les importants, les que de debò forgen una vida. Les que se situen en el límit de la consciència i la inconsciència. En aquell espai on les ones comencen o acaben depèn de com es miri, on no saps on limita la platja amb el mar. He arribat a la conclusió que els taradellencs i els sabadellencs tenim una cosa en comú, en el fons sabem que no pertanyem a la gran capital. Així és el llibre El dia que vaig marxar. Aixequeu-vos i almenys aneu a comprar el llibre. I, per si de cas, us el podeu llegir també.
