[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Hem tingut un cap de setmana i un dilluns de celebracions i commemoracions de Dies de, que ens empenyen a tenir presents efemèrides o reptes per anar avançant cap a una societat que està obligada a treballar de valent per fomentar el respecte als drets humans, a perfeccionar la democràcia i aconseguir un món que venci les grans desigualtats socials que allunyen una part important de la societat del dit “estat del benestar”, i en l’àmbit internacional les que ens allunyen al nord enriquit del sud empobrit.
Dissabte,1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, una jornada reivindicativa dels drets laborals i en homenatge als màrtirs de Chicago, els que van morir durant la manifestació que posava fi a la vaga que va començar l’1 de maig de 1886 per reclamar la jornada de 8 hores, i els que van jutjar i executar després. Ja no estem en les condicions de treball de la revolució industrial del segle XIX, però 135 anys després, en una societat de neoliberalisme despietat, de finances i tecnologia globalitzades i de crisi econòmica empitjorada per la maleïda pandèmia, les crisis laborals s’han multiplicat. Per això m’ha cridat l’atenció el fet que, mentre el Banc Sabadell anunciava els 73 milions d’euros de benefici durant el primer trimestre del 2021 –un 22% menys que en el mateix període de fa un any– alhora elabori un ERO que deixarà al carrer poc més de 1.800 persones, entre prejubilades i acollides a baixes incentivades, mentre es mostra cofoi d’avançar en el pla de digitalització. I la pregunta és: per què no es pot gestionar un impost que gravi la digitalització en funció de les persones que substitueixi el giny de torn? Si no, digitalització-robotització suposa menys tributació… i l’atur pujant.
Diumenge, 2 de maig, Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar, instaurat per la Unesco, amb la fita principal de promoure activitats educatives als centres escolars per evitar la pressió psicològica que pateixen alguns i algunes alumnes, el que es coneix com a bullying, i que pot tenir conseqüències que van des del trauma psicològic al suïcidi. Un estudi de l’OCDE diu que a Catalunya el percentatge de joves que han viscut alguna situació d’assetjament escolar és del 14,8%, una de les més altes d’Espanya, darrere de Galícia.
Dilluns, 3 de maig, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, instaurat per l’ONU el 1993 per tal de difondre que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica. Però com diu el periodista Joan Vila Triadú: “Llibertat de premsa? Sí, però amb la condició sine qua non de dignificació i prou de precarietat”. I precarietat significa feina no convencional, mal pagada, insegura i sense protecció, ni possibilitats de sostenir una llar. I amb la pandèmia aquesta precarietat encara s’ha agreujat més. Així que, mentre el professional de la comunicació estigui més preocupat per sobreviure exercint la seva professió, és utòpic que pensi en la ciutadania a l’hora d’informar i no es doblegui a les exigències que poden venir dels editors del mitjà o dels poders polítics, econòmics o d’altres grups de pressió. I per molt que els sectors socials reclamin que la informació és un bé comú que exigeix lluitar per la transformació social, els i les professionals poden fer ben poc treballant com a autònoms, esperant que els comprin la peça un mitjà que té interessos retrògrads o tèrbols. Després l’acusaran de vendre’s, de ser un mercenari o d’apuntar-se a les fake news, fent caure darrere seu la credibilitat de la informació. Davant seu tindrà el dilema de viure del periodisme o canviar de professió.
Però la llibertat de premsa es troba encara amb un greuge més gran en un país on segueix vigent la Llei Mordassa, una llei que sanciona periodistes per fer la seva feina. Davant d’aquesta amenaça, malauradament, el periodisme s’està acostumant a l’autocensura, als vetos de partits polítics i altres poders fàctics, a rodes de premsa sense preguntes, etc. I sense l’autèntic periodisme el que queda és mera propaganda, no democràcia.
Dimarts, 4 de maig, eleccions a la comunitat de Madrid: Els trumpistes han aconseguit el poder i entre ells alguns terraplanistes. No comments.
