[Per Josep Mercadé, periodista]
He llegit amb satisfacció com entitats i plataformes demanen reconvertir el camp de golf de Can Sant Joan de Sant Cugat del Vallès per recuperar el bosc, els conreus i l’espai fluvial que hi havia a la zona. Aquest és un exemple d’instal·lacions qüestionades des de fa temps a la nostra comarca. N’hi ha d’altres, com el camp de golf de Torrebonica, que forma un mur –això sí, de color verd– entre Sabadell i Terrassa i redueix les possibilitats de lleure i de paisatge als veïns i veïnes de les dues ciutats.
Una tercera instal·lació incòmoda seria l’aeroport de Sabadell que diferents col·lectius dels municipis propers denuncien pels riscos i els sorolls que provoca l’activitat aeronàutica. Les veus en contra es fan sentir especialment quan es produeix un accident com el del dissabte passat. L’argument principal és la manca de seguretat que, segons aquestes entitats, provoca l’existència d’aquest equipament. De tota manera, les dades sobre accidentalitat fan creure als responsables que l’aeroport és segur.
Aquí també s’hi barregen altres elements com l’activitat econòmica que es genera per part de les escoles de vol i altres empreses del sector aeronàutic. Crec que no serà fàcil que l’aeroport de Sabadell deixi d’existir, ja que per moltes institucions, entre elles la mateixa Generalitat, es considera una infraestructura estratègica i prou segura.
Els camps de golf són una altra cosa. Si són instal·lacions qüestionades és per la privatització d’un espai natural que podria oxigenar la població dels municipis propers. Els terrenys del camp de Can Sant Joan són propietat d’una empresa pública com l’Incasòl. Aquí la pressió de la desena d’entitats que formen la plataforma que demana la reconversió del camp probablement pot tenir més èxit. De tota manera, la propietat diu, des de fa mesos, que descarta que els terrenys acabin sent un parc interurbà entre Rubí i Sant Cugat.
El cas del Real Club de Golf El Prat entre Sabadell i Terrassa és ben diferent tot i ser, també, una instal·lació qüestionada sobretot per entitats ecologistes. La compra dels terrenys de la finca de Torrebonica, propietat de La Caixa, va comptar amb la bona predisposició de l’Ajuntament de Terrassa d’aleshores. D’això fa més de vint anys i també de les manifestacions en contra de la tala d’arbres i la privatització d’aquesta part del rodal. Passen els anys i segueixen sent equipaments qüestionats, però s’arriben a consolidar encara que s’ubiquin en zones d’una alta densitat de població. De moment, ens caldrà seguir gaudint de la natura des de fora de la tanca.
