[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Dijous passat vam organitzar el primer acte presencial de la Xarxa Onion d’ençà de la pandèmia. No ens enganyarem: ha estat un any i escaig difícil també per a nosaltres. En el nostre ADN hi ha les encaixades de mans, els intercanvis de targetes i les abraçades. Durant aquest moment de transició, hem dut a terme alguns actes on-line i el grup de WhatsApp ha estat més actiu que mai. Però, francament, els avenços tecnològics no han sigut capaços de suplir la proximitat humana.
Per al retorn, vam optar per un aforament reduït, l’obligatorietat de la mascareta i un espai ventilat. L’escenari escollit va ser el nou cafè de l’Infinitum Factory, probablement l’indret més cool per a emprenedors de Sabadell, després de la plaça de Ricard Simó, on conflueixen l’imbatible trio format per l’Olut, el Balboa i la nova seu del Diari. El ponent, Josep Rof, va il·lustrar-nos amb els seus coneixements sobre innovació i tecnologia.
Vaig sortir de l’acte amb una energia retrobada. El Josep ens va explicar les seves estratègies de transformació a multinacionals com Suez o Aigües de Barcelona i com, en la seva etapa al Centre de Càlcul Sabadell, a la nostra ciutat hi havia l’ordinador més potent d’Espanya. Ara bé, el que més em va impactar va ser que defensés que l’element clau d’una empresa són sempre les persones. En aquest punt van coincidir tots els emprenedors assistents. Que en una sessió sobre tecnologia s’acabi reivindicant i posant al centre la persona és quelcom reconfortant.
En un acte presencial hi ha elements com les mirades, el diàleg fluid i les converses privades d’abans i després de la sessió que, ara com ara, les plataformes tecnològiques no poden emular. Acabat l’acte, vam tornar passejant cap al centre amb el Josep. La tarda era serena i vam parlar de la vida, d’economia i de llibres. Vam acomiadar-nos a prop de la plaça del Gas. I vaig dir-me a mi mateix que Sabadell està ple de gent meravellosa, reflexiva, innovadora i apassionada. I que tenir-la al costat és un privilegi i un al·licient.
Aquest cap de setmana hem vist a la televisió imatges de joves cridant “llibertat” mentre s’amuntegaven sense mascareta en una espècie de catarsi carnavalesca. Cal tornar a la presencialitat, però cal fer-ho amb prudència i responsabilitat; i sense oblidar que la llibertat, sense fraternitat, queda deshumanitzada.
