[Per Pep Marès, gestor i mediador cultural]
Fa uns dies vaig rebre un una carta manuscrita al despatx amb remitent: ARAS, Camí de Ripollet a Castellar, 162B, 08202 Sabadell, Barcelona. Primer de tot em vaig espantar a punt de trucar a la policia pel que em semblava una amenaça, vaig aturar-me i vaig dir tranquil, no ets polític, ni de Madrid, i vaig frenar l’impuls inicial.
Vaig obrir la carta de la qual reprodueixo l’inici: “Benvolgut Pep Marés llegim els teus articles d’opinió al Diari de Sabadell i creiem que ets la persona indicada per ajudar-nos a la nostra tasca. Nosaltres som l’ARAS l’Associació per Repensar l’Aplec de la Salut. Els nostres objectius són evitar la peregrinació en massa de les famílies sabadellenques a Port Aventura, al Baix Empordà i al Pirineu el dilluns que se celebra l’aplec i fer que participin activament d’aquesta celebració tan nostrada; en segon lloc, pretenem i desviar tot el públic català que apareix a l’Ikea aquell dilluns i el troba tancat per ser festa local. És per això que la nostra missió és renovar la festa local i tradicional de l’Aplec de la Salut perquè esdevingui una festa altament participada per a grans i xics i es converteixi en un lloc de trobada per a totes les persones que visquin a Sabadell (o hagin arribat a Ikea i l’hagin trobat tancat).”
Davant d’aquesta oferta em vaig preguntar: Cal fer-ho? Per què canviar una festa tradicional com és l’Aplec de la Salut? Com es pot fer? El matrimoni entre tradició i modernitat sempre costa i si la introducció de canvis per naturalesa ja costa a tots els àmbits a la cultura, encara es fa més difícil, ja que és un procés en el qual intervenen molts factors, sobretot components subjectius, emocionals, i en aquest cas fins i tot de fe. Així que el meu cap va donar voltes i voltes. Contestar? Millor no dir res? Acceptar?
A les onze és l’hora del cafè a la feina i llavors vaig començar a pensar en altres àmbits culturals que conec: el primer que em va venir el cap va ser la sardana, que pràcticament no s’ha modernitzat, i cada cop és més residual i té menys públic; en contraposició, el flamenc, que per exemple gràcies a aportacions com la cantant Rosalía (que segueix posicionant-se com el futur d’aquest gènere) amb una barreja pròpia aconsegueix que una mateixa cançó soni al mateix temps el passat d’aquest so, però incorporant bases electròniques que ho fan més actual, més comercial i més irresistible. Així, trenca els clixés del cant típic andalús, sonant més al trap actual que al flamenc de tota la vida.
Un altre cas en l’àmbit cultura el trobem a les biblioteques que s’han modernitzat, no només tecnològicament sinó que han incorporat nous serveis com per exemple el préstec de còmics, tallers, cicles de conferències, espai per a infants, sala d’actes i un llarg etcètera de projectes, que han transformat la biblioteca d’un temple del saber per una elit a un espai obert, dinàmic per a tots els públics… A l’altra banda, els museus (la majoria) no han evolucionat i segueix sent (almenys per a la majoria de la població) un espai d’elit cultural, un espai destinat a uns pocs, només cal apuntar que els usuaris dels museus no arriben al 20% de la població.
Seguia pensant en altres camps… Fins i tot la cuina, una disciplina mil·lenària, evoluciona constantment. Tenim tots encara al cap la figura de Ferran Adrià i el Bulli, que va revolucionar un sector que semblava que la màxima modernitat era la cuina francesa del segle XIX principis del XX.
Així doncs, m’atreveixo a proclamar que la Salut s’ha de modernitzar i accepto l’encàrrec de l’ARAS: ara més que mai es fa necessari un relat global que vagi més enllà del fet religiós: la Salut ha de ser la festa de la gent que viu a Sabadell! i per això cal crear nous continguts, programar diverses activitats amb formats atrevits i un llarg etc. La Salut potser és un clar exemple on aplicar la tesi de Lampedusa: “Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï”. En tot cas, és un encàrrec que no puc ni vull fer sol. Vaig a trucar a Puraceba, algú més s’hi apunta?
