Ciutat

Sis realitats afectades per la LGBTIfòbia

Les discriminacions al col·lectiu LGTBI+ són constants. Avui se celebra el Dia Internacional Contra l’Homofòbia, Transfòbia i Bifòbia per commemorar l’eliminació de l’homosexualitat de la llista de malalties mentals, per part de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 1990. Sis testimonis relaten les dificultats que viuen al seu dia a dia per formar part del col·lectiu.  

ARLET: “LA SEVA TRANSFÒBIA GAIREBÉ EM COSTA LA VIDA”

L’Arlet és una dona trans. Té 23 anys i va decidir fer la transició fa dos anys, tot i voler-se submergir-se en el procés des de fa més temps. Ella es va trobar amb moltes dificultats a casa al llarg de la transició, procés que va coincidir amb la quarantena, fet que  li va afegir més entrebancs.

L’Arlet vivia amb la seva mare, però la va fer fora de casa. “Ella no va acceptar que jo fos una dona trans”, manifesta. No només no ho va permetre, sinó que va arribar a un punt que la maltractava psicològicament, certificat mèdicament. “Es posava amb la meva roba o em qüestionava si em pintava les ungles. Reia i es molestava si feia qualsevol cosa que no considerava legítima per al meu gènere”, afegeix. Aquesta situació la va fer caure en una depressió molt gran, se sentia absolutament sola. “Vaig passar la quarantena amb la meva mare tot el dia a casa, el grau de dificultats que va generar va ser immens”, etziba. En aquest sentit, explica que va voler suïcidar-se: “La meva mare tenia una transfòbia interioritzada que em va estar a punt de costar la vida”. Després dels fets, es va posar en contacte amb el centre LGTBI+ de Barcelona i la van derivar a l’Associació Prohabitatge. L’entitat li van concedir un pis a juntament amb dues noies trans, on viu actualment.

Arlet / VICTÒRIA ROVIRA

L’Arlet exposa com constantment rep assetjament verbal pel carrer, “des de cridar-me que volen tenir relacions amb mi, o bé preguntar-me si soc un noi o una noia”. A més, l’han qüestionat en diverses ocasions, preguntant si es dedicava a la prostitució. Realment, esperava que a l’inici de la seva transició la societat li posaria pals, “però no tants com els que m’he trobat”. Les situacions a casa i al carrer li han fet perdre la fe en la societat. “A mi m’està costant, però a poc a poc estic intentant sortir-ne”, lamenta de forma esperançadora.

NOAH: “NO M’HAURÉ DE JUSTIFICAR PER TENIR EL DNI CANVIAT”

El Noah és un noi trans. Actualment té 22 anys i va decidir fer la transició fa uns tres anys, procés que titlla de “complicat”, ja que explica que va tenir els seus alts i baixos, amb si mateix i amb la seva família. “Si a mi em va costar molt entendre’m, imagina’t a la meva família”, manifesta.

El fet d’haver transitat li suposa  estar més a gust amb si mateix. En aquest sentit considera que la relació amb el seu entorn és senzilla, apunta que “si jo m’he aconseguit acceptar, els del meu entorn també ho faran”. Per contra, però, explica que li costa sortir de la seva zona de confort, per por a no ser acceptat. “Ara estic amb testosterona, però no em poso la dosi màxima i no sé si m’hormonaré tota la vida, igual que no sé si em trauré els pits”, diu.  

Noah / VICTÒRIA ROVIRA

En aquest sentit, el Noah exposa el seu interrogant permanent: “Canvio per un fet social i per encaixar més fàcilment o ho faig realment per mi?”. Encara no ha trobat la resposta, però és conscient que si té més barba o no se li noten menys els pits la seva vida serà més fàcil “perquè no em trobaré a gent pel carrer que em miri, o bé a la feina no m’hauré de justificar si tinc el DNI canviat”, lamenta.

Tot i el debat, està orgullós d’haver fet la transició, ja que explica que ara es veu en un futur, i abans tenia estats més depressius. Reivindica que com a societat queda molt camí per aconseguir un canvi real, i la clau està en l’educació, “no només en la diversitat, sinó en el respecte, l’estima, l’empatia. Valors que sembla que cada vegada més sembla que es perden”. 

MÒNICA: “VA SER UN PROCÉS DUR, NO TENIA CAP REFERENT”

La Mònica té 23 anys i en fa vuit que va acceptar que era lesbiana. Quan va decidir explicar-ho als seus pares, assegura que ho va passar molt malament. En aquesta línia, apunta que “si va ser complicat acceptar-ho jo mateixa, no em podia imaginar com li costaria a la meva família”. Per ella va ser un procés dur, ja que en aquell moment no tenia cap referent que pogués associar com un suport, “em sentia molt sola”, lamenta.

Tot i això, la Mònica explica que a mesura que han anat passant els anys ha anat entenent que la seva identitat va molt més enllà de la pròpia orientació sexual i que l’activisme és necessari per a una visibilització del col·lectiu. Tot i acceptar-se ella, la societat no ho fa, i pateix així violències estructurals. Exposa que constantment rep prejudicis: “Quan estic al carrer amb la meva parella, no només ens miren malament i ens jutgen, sinó que ens sexualitzen”, aquest fet és continu. Considera que s’ha de revertir la situació, la Mònica ha perdut la por, “plantaré cara a tots els adversaris”.

Mònica / VICTÒRIA ROVIRA

JEAN:  “EM SENTO AFORTUNAT D’HAVER TINGUT UNA TRANSICIÓ TRANQUIL·LA”

El Jean és un noi trans*. Actualment té 22 anys i va decidir transitar fa fos anys. Ell se sent molt afortunat del seu procés, “va ser molt tranquil”, exposa de forma orgullosa. El Jean va tenir el suport per part del seu grup d’amics, la majoria formen part del col·lectiu de LGTBI+. “Sé que tindré un suport per aquesta part d’aquest grup, m’entendran i em faran costat”, afegeix. Tot i això, “també he tingut el suport de la seva mare, ja que ho ha acabat acceptant, explica. El Jean apunta “m’he trobat constantment amb prejudicis de gent externa que no conec, mirades i crítiques”. Tot i això, fa una valoració positiva de tot el procés viscut: “Com l’he portat jo, el meu cercle d’amistats i del suport per part de la meva mare“, conclou.

Jean / VICTÒRIA ROVIRA

SARA: “LA SOCIETAT NO ACCEPTA EL COL·LECTIU LGBTI

La Sara té 19 anys i es considera una noia bisexual. Té por a exposar com se sent, perquè té por que no l’acceptin, “per això he optat per no explicar-ho en molts casos”, lamenta. El motiu principal és perquè surt de la normativa i “la gent no s’ho espera”, assegura.

Tot i això, la seva xarxa d’amistat ho ha entès perfectament, i més enllà de la por interna, exposa que ha rebut comentaris en aquesta línia: “Això és una etapa, ja et passarà”. Reflexiona que el col·lectiu LGTBI+ no està acceptat per la societat, ja que “queda molt camí per fer”. En aquest sentit, creu que cal normalitzar-ho i visibilitzar-ho, perquè reivindica que “existeixen moltes realitats“.

Sara/VICTÒRIA ROVIRA

CRISTIAN: “EL MEU PARE TENIA POR DEL QUÈ DIRAN”

El Cristian té 20 anys i des de fa sis anys ha acceptat que és gai. Tot i que assegura que mai ha tingut la necessitat de dir-ho, “era una evidència, únicament faltava verbalitzar-ho”, manifesta. Ell va tenir el suport per part de les amistats i de la família, excepte del seu pare. “No acceptava que el seu nen pogués ser gai”, explica. Tot i això, actualment ell ho porta molt millor que abans, quan tenia por del que dirien les persones externes. Actualment, però, la situació s’ha anat relaxant, tot i que queda molt camí per recórrer.

Ell se sent orgullós de com l’ha acceptat la societat, ja que no ha rebut mai cap prejudici, tot i que és conscient que no tothom té “aquesta sort”, ja que sí que ha viscut en primera persona un assetjament a una persona del col·lectiu LGBTI pel simple fet de ser homosexual.

Cristian /VICTÒRIA ROVIRA

Comentaris
To Top