Diumenge ens visita la companyia teatral del moment a Catalunya, La Calòrica. Presentaran De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (Teatre Principal, 18 h).
El director de la companyia, Joan Yago, és un dels guionistes de Mai neva a Ciutat, una sèrie considerada “generacional” i “millenial”; que podeu veure tant a la web d’IB3 -equivalent de Tv3 a les Illes Balears- com a Filmin). Una altra membre de La Calòrica, l’actriu Esther López, també és protagonista de Mai neva a Ciutat.
I per què us parlo d’aquesta obra, i no pas de la que presenten diumenge a Sabadell? Perquè la ciutat on neva és tècnicament Palma, però ben bé podria ser Sabadell.
I és que les peripècies d’aquests joves mallorquins pels carrerons de Palma són també, d’alguna manera, una voluntat. La voluntat de ser. I de plasmar-ho en els nostres propis audiovisuals.
Un fotograma de la sèrie ‘Mai neva a ciutat’ / DS
És cert que a Sabadell no tenim mar, ni fem capficos abans que es pongui el sol. Tampoc no portem cistells pel carrer, ni collim figues al foravila del nostre tiet. Potser Miquel Barceló no ha pintat la nostra Seu ni Antònia Font és l’eco de la ciutat. Però el nostre problema no és pas que no tinguem platja -que és un fet impepinable-, sinó que no sapiguem mirar la nostra ciutat.
I és que és la mirada, la que fa guapa una ciutat. I ens cal entrenar la forma de mirar, així sabrem detectar aquelles coses suggerents amb les que topem mentre caminen pel barri. Ja sabem que les ciutats vallesanes estan trinxades. Que l’especulació dels ajuntaments franquistes va permetre l’autoconstrucció de barris sencers: Com havien de complir amb la disciplina urbanística, sinó els carrers no tenien ni serveis com enllumenat, canonades d’aigua o asfalt.
Però precisament ara que el grup musical Antònia Font anuncia la seva tornada (també són la banda sonora de Mai neva a Ciutat), és hora de reivindicar els nostres referents.
Cantem garrotins i mengem flams per Festa Major. Lluïm samarretes de Pura Ceba i bevem cervesa feta a l’Olut i la Microcerveseria. Poetes i poetesses. Quan tornem de festa, aturem a esmorzar a l’Hotel Urpí. Quan tornem de fer bicicleta, al Vilarrubías. Mires els vapors tèxtils en runes i et venen al cap els versos recitats de Roc Casagran. Penses la Sabadell en format còmic que dibuixaria Ricard Efa. Passejem per llibreries incorruptibles. Tant petites com Macondo i Librerío de la Plata. El pati que un dia tingué l’Aliança Francesa.
Ah! I qualsevol nit se’ns poden aparèixer els de la Colla, tornant a casa de festa. Aquí tampoc no neva mai.
