VÍCTOR PATSI

L’estiu, a 35 minuts

[Víctor Patsi, periodista]

De petits havíem anat de càmping. El Filipines de Castelldefels. Enganxat, el de La Ballena Alegre. Tots dos han passat a la història. Feia mil anys que no anava per aquella zona i ves per on, el cap de setmana passat hi vam anar a treure el nas. Bingo. El pla era simple: 35 minuts de cotxe (zero cues), aparcar a la punta de Gavà gràcies al senyor Google (carrer de Llençà, tronadíssim, tot sigui dit) i a caminar fins a Port Ginesta. Meteo fantàstica, ganes de notar la sorra als peus (platja non stop durant 10 quilòmetres) i, per l’hora en què arrencàvem, previsió de fer un mos per dinar en un lloc o altre.

Un mos? Mare meva! L’oferta va superar totes les previsions. I totes molt temptadores! Atenció a aquests noms: Aloha, Mona Roja, Ananda, Txoko Beach, Carita Morena, 665, Tibu-Ron, Ibiza, Iguana, Ancla, Enjoy, Globo, Odín i Paripé… 14 xiringuitos de platja! I com els pintxos al País Basc, tots entraven pels ulls, temptadors, a tocar de l’aigua. A l’altra banda de la sorra, oferta descomunal per triar i remenar. Entre ells, un que em va cridar l’atenció per la tanca publicitària, enorme, ubicada al costat d’una de les zones habilitades per aparcar: “Estás a 50 metros del segundo mejor arroz de España” amb foto obligada, a prova de miops, d’un arrosset de salivera. Localitzat el lloc –hi passes per davant si vas per la banda del passeig asfaltada–, des de llavors em pica la curiositat: quin lloc deu encapçalar aquest rànquing paeller? A l’anunci, òbviament, ni mu.

La idea inicial de caminar per la sorra era bona, però el que ens vam trobar un cop allà va ser infinitament millor. I la sensació d’haver agafat un vol o un ferri a les Pitiüses, present en molts moments. Zona de dunes cuidada i protegida amb cordes com et trobes a molts indrets d’Eivissa o Formentera. Fotimer d’entrades a la platja amb passarel·la de fusta, caminets entremig de les dunes encordades, caminets serpentejant zones verdes de pi baix, d’aquell menut, retorçat per aguantar les embranzides del vent, igual, idèntic al que et trobes a les Balears. I en paral·lel, un camí més ample, asfaltat, també entre pinasses, ideal per a ciclistes, patinadors en línia i andarines, que és com es coneixen els bascos que els agrada caminar. El fet de fer i desfer el camí et permet trepitjar totes les opcions entre l’anada i la tornada.

I si sou de la banda pija, dues parades i fonda obligades, ni que sigui per treure el nas, i veure’n l’ambientillo: el nou Tropical Beach Club i el Casanova Beach Club (CBC) ubicats a Castelldefels. El primer ha mutat en hotel-spa divino de la muerte, mentre que el CBC combina terrassa, raconets i restaurant envoltant una piscina a tocar del mar. De luju! que diuen les iaies. Ronaldinho, amb camp base a la zona quan era jugador del Barça, no el va arribar a conèixer, però del vell Tropical se’n sabia tots els racons!

Enfilant el camí de tornada, impossible no fer cap per la sorra fins a mullar-te els peus per veure de prop la postal aèria que ens ha acompanyat tota l’estona. Dotzenes i dotzenes de veles de kitesurf puntegen el blau del cel. Hi fan cursets a dojo, pràcticament a cada platja. Vestits amb neoprè –l’aigua encara està freda de nassos–, els aprenents practiquen primer a la sorra per entendre la força del vent aplicada a la vela que els arrossega. La primera conclusió que en treus és que deu ser prou fàcil. De seguida fan cap a l’aigua. Amb els peus ancorats en una minúscula taula de surf, l’arnés que porten a la cintura els permet agafar amb facilitat la doble cinta que acaba amb la vela o miniparapent, no sé com en deuen dir.

Camina que caminaràs, el rellotge GPS diu que hem fet 21 quilòmetres clavats. La mitja marató més distreta –i amb dinaret inclòs– que he fet mai. I en 35 minuts, a casa. Bingo.

Comentaris
To Top