Menjar un frankfurt és poc menys que una activitat amb denominació d’origen Sabadell. El primer frankfurt de la ciutat es va fundar al passeig de Manresa l’any 1969. Pocs mesos després, el mateix propietari obria el Frankfurt Joff a l’avinguda de Barberà (segons recorden veus de l’època). Finalment, Silvestre Siscart i Pere Llorens (vinculats al món del tèxtil) muntaven el Viena. La primera taverna es va instal·lar al lateral de l’Ajuntament entre la plaça de Sant Roc i la plaça del Doctor Robert (la qual avui no existeix).
Viena és avui dia una gran companyia amb desenes d’establiments arreu de Catalunya. Tot això fa de Sabadell una de les ciutats pioneres en l’obertura de frankfurts, si bé Terrassa es va avançar per pocs anys. La família Vallès-Romans posava estands de frankfurts en fires ambulants, durant la dècada dels 50. A principis dels 60 també s’estén a la temporada d’estiu a la costa del Maresme. I l’any 1963 obre el primer Frankfurt Vallès, al carrer dels Gavatxons de la ciutat veïna.
En tot cas, el Vallès sembla ser el bressol dels frakfurts a Catalunya. De fet, anar a menjar una d’aquestes salsitxes és un element molt integrat en l’imaginari popular sabadellenc. Pràcticament, un patrimoni sociològic. Però, per què va arrelar tant? Segons Josep Alavedra, de l’entitat Vallès Immaterial, “els frankfurts conformaven una manera de relacionar-se, un tipus de socialització”. De fet, pel seu preu econòmic estan associats a les classes populars, que eren majoritàries als anys 60 en una ciutat encara industrial.
“Ara bé: tot i que el Frankfurt Sabadell era més de classes populars, també era molt transversal, ja que estava al Centre i això feia que hi anés gent de tot tipus”. L’urbanista Manel Larrosa també percep motius socioeconòmics en la implantació dels frankfurts. “Era un tipus de negoci petit i àgil, de preus assequibles. De fet, eren allò que avui anomenen menjar ràpid”, explica. Larrosa veu del tot lògic que nasquessin ciutats industrials com Sabadell i Terrassa.
Entrepà elaborat per Bracafè/ VICTÒRIA ROVIRA
“És com el llegum cuit que comprem al mercat”, explica. “També és una forma de menjar ràpid, que històricament es comprava perquè la dona estava incorporada al mercat de treball i així estalvia temps de cuina”. A banda dels motius socials i econòmics, els frankfurts van enlluernar en certa manera el jovent. “Era una novetat total, fins llavors només menjàvem entrepans de truita, de pernil…”, explica. “A més, tot el que venia d’Europa, semblava una modernitat”, explica Alavedra.
Miguel Vinuesa, actualment al capdavant del Frankfurt Sabadell, afegeix: “a més, en aquell moment no era tan fàcil trobar productes com la mostassa”. I allà segueixen, al peu del canó. Tot i els entrebancs de les restriccions a l’hostaleria, el Frankfurt Sabadell torna a bullir. Vinuesa explica que ja tenen la planxa en marxa fins a 15 hores al dia (des de les 9 del matí fins a la mitjanit). “On trobes un lloc que sempre tingui la planxa oberta?”, assegura. I posa un exemple: gasten 50 quilograms de cebes a la setmana. “Em passo el dia poxant ceba”, diu amb una rialla.
El que més venen és el frankfurt tradicional i l’hamburguesa. “Menys els diumenges, que el client és més familiar i venen buscar el frankfurt i se l’emporten a casa”, afegeix. L’únic canvi que trobareu ara és que encara no es pot menjar a la barra (el preferit dels veterans), tot i que l’estiu convida a seure a la terrassa.
Evitar el McDonald’s
Han tingut tant d’èxit que, de fet, durant molt de temps han evitat la presència d’altre tipus de franquícies de menjar ràpid. “Estem molt orgullosos que aquí no es consolidés McDonald’s ni Burguer King, que així com els obrien, acabaven tancant”, explica Roger Serra, membre de Pura Ceba. Marcel Taló, president del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT), hi coincideix: “Realment, un frankfurt és com la versió nostrada del McDonald’s”.
Precisament el CEHT va organitzar el maig un debat sobre l’origen de la rivalitat entre Sabadell i Terrassa, en què un dels temes va ser aquesta idiosincràsia gastronòmica compartida. “L’èxit i la derrota al país dels frankfurts d’inspiració tirolesa”, deien.
De quan venien mil salsitxes al dia
Les històries dels frakfurts són, també, històries familiars. És el cas de Luis Garcia (1964), qui explica que agafava la bicicleta per anar des de casa seva a la Creu de Barberà fins al passeig de Manresa. Tota la seva vida hi ha estat vinculat, ja que amb 15 anys va començar a treballar al Frankfurt Sabadell. “Hi feia hores quan sortia de l’escola”, explica. S’hi va dedicar més de tres dècades. Ara, en canvi, té la seva planxa encesa al Bracafè (carrer de Sant Antoni).
Luis Garcia, servint frankfurts a la seva planxa del Bracafè / VICTÒRIA ROVIRA
D’aquell temps, García recorda l’èxit absolut. “Veníem uns 1.000 frankfurts al dia, era una bogeria”, assegura, abans d’afegir: “Hi havia tanta gent a la barra –i l’espai era tan petit– que la gent pràcticament ens tirava els diners i els entrepans anaven per sobre dels caps dels clients”. Un frankfurt i una cervesa costava 16 pessetes, creu recordar García. I això que, fins llavors, la gent era de la taverna clàssica.
El cronista local Jaume Barberà recorda: “Aquí, a Sabadell la gent jove i no tan jove era més d’anar a Cal Pané, al Cataluña, al Musical, a La Lionesa, a Cal Pascual, etc.”. I afegeix: “És a dir, a bars on es feia la trobada d’amics mentre es prenia cervesa, Coca-cola, cubates… tot acompanyat de calamars a la romana, xampinyons, escopinyes…”. Però quan va obrir el primer frankfurt al passeig de Manresa, ho va revolucionar tot. Eren temps en què el frankfurt no només no tenia terrassa exterior, sinó que no tenia portes ni finestres.
“Estava obert i a l’hivern feia molt de fred”, rememora l’historiador Josep Alavedra, membre de l’entitat Vallès Immaterial. “Perquè era un lloc de pas, no t’hi apalancaves; estaves a peu dret a la barra i et menjaves un entrepà que et feien en dos minuts i marxaves”, explica. Eren temps, també, en què els cinemes eren plens de gom a gom. I fer un frankfurt abans o després d’anar alguna sessió era un clàssic. Com ara anar al Cinema Euterpe i en acabar fer un frankfurt al Viena original (a un lateral de la plaça de Sant Roc).
“El Viena ja era més sofisticat, va assolir molta anomenada”, explica Alavedra. “Tenia una barra molt llarga. I al fons, hi havia un piano!”, exclama Alavedra.
Al costat d’Iberia
Però també recorda el del passeig de Manresa. “Estava molt a prop del bar de l’Acadèmia de Belles Arts. I al costat hi havia la delegació d’Iberia, que aleshores era l’única companyia d’aviació”, rememora. “Diria que quan la gent anava a comprar un bitllet d’avió, també es feia un frankfurt”. Uns establiments que també estan vinculats a la nit per l’auge de les discoteques com la Sacs (l’actual Cava Urpí), de forma que es recuperaven forces de la ballada amb una salsitxa.
Molts anys més tard, a finals dels 90 i principis dels 2000, seguiria la tradició d’acabar la festa (venint del Barro, la Repu…) amb un esmorzar de matinada als frankfurts. Ah! I també a la cafeteria de l’Hotel Urpí.
